Pràctica 7: Actituds Rogerianes

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA

Professor: Ernest Luz

PRÀCTICA 7

Treball individual:

Oriol Larré

Treball sobre

“Actituds Rogerianes “

Data: Desembre 2010

Introducció

La setena i última classe de l’any de fonaments de la psicologia amb l’Ernest Luz va tractar sobre les actituds rogerianes.

Aquestes actituds estan inspirades en el model de pensament ideat per Carl Rogers, un dels dos iniciadors de la psicologia humanista.

Rogers va ser el primer en realitzar un estudi amb càmera de vídeo, la qual cosa va revolucionar l’estudi de la psicoteràpia, ja que aquest tipus d’estudi tenia una tendència actualitzant (a la actualització).

Rogers afirmava que cada persona posseeix en el seu interior la saviesa de cap a on a d’evolucionar/desenvolupar-se/créixer.

Rogers es centra en les condicions de relació i les organitzacions (que poden ser saludables o “destructives”.

Existeixen tres actituds que les altres persones han d’experimentar envers a un mateix que afavoreixen al creixement i al desenvolupament humà:

1.    Acceptació incondicional: Consisteix en acceptar a les persones pel que són; éssers humans, independentment de la seva condició, formació, poder, etc; distingint el que una persona és i el que fa.

2.    Comprensió empàtica: Aquesta empatia també la podem denominar com a simpatia, ja que la empatia vol dir identificar-se i prou, i això limita o impossibilita la ajuda perquè sentiràs el mateix i no podràs ajudar des de el teu punt de vista, i és la capacitat humana de posar-se en la pell de l’altre i poder sentir, entendre,etc; com ho fa l’altre. Fins i tot els significats que pretén transmetre.

3.    Autenticitat, Congruència, Coherència: Actitud de sentir, pensar i actuar sense contradiccions, transmetent autenticitat i coherència.

Rogers advertia que, si una persona intentava obrir-se i era ridiculitzada, ignorada o fins i tot menyspreada, aquella persona podia convertir-se en una “persona presó”, ja que es replegarà en sí mateixa i no s’obrirà mai més a ningú.

“Cada persona sap com créixer, únicament hem d’afavorir a les condicions òptimes per facilitar-li la tasca” Carl Rogers/Ernest Luz

Reflexió vinculada al documental “Pensant en els altres”

El documental que vàrem veure a classe s’anomena “Pensant en els altres”, retransmès temps enrere pel programa de Tv3 60minuts.

En aquest documental, podem observar, clarament, la posada en pràctica de les actituds rogerianes en una escola pública infantil de Minami Kodatsumo, a la ciutat de Kanazawa, Japó.

El film tracta de fer un seguiment, al llarg de tot un curs, d’una classe de primària de Japó amb un professor, com a  tutor, molt afiliat a les tendències rogerianes, el qual fomenta, incondicionalment, les tres actituds esmentades anteriorment que afavoreixen al creixement i al desenvolupament de les persones com a tals: acceptació incondicional, comprensió empàtica i autenticitat/coherència.

De les tres actituds, les més destacables, en el documental,són les de la acceptació incondicional i la comprensió empàtica.

El mestre Toshiro Kanamori, intenta conjugar l’aprenentatge i la diversió dels seus alumnes, mitjançant jocs i proves educatives amb l’objectiu primordial d’ensenyar a viure mitjançant la convivència i les relacions socials, tant internes com externes.

Amb les pràctiques portades a terme pel professor, tots els alumnes aconsegueixen comprendre i identificar-se amb els altres, i acaben parlant obertament de temes que tenien enterrats dins seu o amagats (la majoria per pèrdues familiars); com per exemple, en el cas d’una nena, la mort del seu pare quan ella era, tot just, un nadó de pocs mesos. Tot i no haver-lo conegut, la nena tenia amagat dins seu unes sensacions i uns sentiments de melancolia i tristesa absoluts que, finalment, comparteix amb la resta de companys de forma oberta.

També durant el transcurs del curs, un nen perd el seu pare. Desprès de faltar unes dies a classe, al tornar, la resta de companys (gràcies als ensenyaments del seu mestre) s’esforcen en comprendre el dolor del seu company i creen forts lligams  entre ells.

Durant el curs, tot i que els alumnes són força receptius i intenten fomentar la empatia, també succeeixen esdeveniments conflictius, com ara el “bulling” que va patir un alumne a causa de les burles d’alguns companys a causa de les males notes. El mestre, ràpidament, va tallar d’arrel el problema mitjançant l’esforç de fer entendre als alumnes que no estava bé riure’s d’un company per les notes, ja que podia passar-li a qualsevol i, mitjançant el record de la fomentació de la empatia, va aconseguir que la resta d’alumnes, es podessin en la pell del seu company “atacat” i així entendre, finalment, la crueltat i l’error dels seus actes.

També existiren conflictes a causa d’alumnes bellugadissos, amb els quals, en una ocasió, el professor castigà a un per parlar a classe sense poder provar una maqueta de “balsa” que van construir els propis alumnes. Aquest fet es donà cap al final del curs acadèmic, i és on quedà palesa de l’èxit rotund d’aquest professor amb els alumnes, quan gràcies a la comprensió empàtica i a la acceptació incondicional que arrelar en els alumnes, tota la classe es posà d’acord en no provar ningú la maqueta (que, per altre banda, a tots els hi feia molta il·lusió provar) si el seu company castigat no la gaudia també.

Així doncs, podem constatar que el mestre, mitjançant tècniques rogerianes, va aconseguir instaurar una harmonia i una ben entesa entre tots els components del grup classe (alumnes i mestre).

El que ara caldria analitzar és, si realment és factible de cara a la societat en la que vivim i, per tant, comprovar com són les vides i les actituds d’aquests alumnes observats al món exterior. No hem d’oblidar, que la nostra societat (mundial) està molt condicionada per la avarícia, l’egoisme i el benestar personal, i sovint, la gent es “mou” d’una manera ecpàtica, buscant el bé propi independentment de les emocions alienes.  

És innegable, que una “societat rogeriana” seria molt fructífera i milloraria moltíssim el benestar global de la societat, però també és igualment innegable que és molt difícil (per no dir impossible) aconseguir que la societat canvií la seva manera de pensar capitalista i egoista, i es centri en mirar més cap als altres en comptes de cap a ells mateixos.

Per aconseguir-ho, probablement s’hauria de començar educant el infants des de les seves etapes més primerenques de formació (com els del documental), la qual cosa també provocaria un problema, i és que, quan aquests infants sortissin al carrer, s’estavellarien amb la crua realitat que marca el nostre món i, segurament, fracassarien en el seu intent d’aplicar el que han après.

Així doncs, el mitjà per aconseguir-ho seria canviar, primer de tot, la mentalitat dels adults que fan que el món “es mogui”, cosa evidentment complicada o impossible.  

Per tant, quin seria el mecanisme més vàlid per canviar la mentalitat de la societat i aconseguir enfocar-la cap a les tendències rogerianes? Difícil resposta, ja que donaria peu a un debat gairebé etern.

Pràctica 6: Necessitats humanes

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA

Professor: Ernest Luz

PRÀCTICA 6

Composició de l’Equip de Treball:

Jose Luís Gala, Cristian Jiménez i Oriol Larré

Treball sobre

“Necessitats humanes“

Data: Desembre 2010

Introducció

La sisena pràctica de fonaments de psicologia tracta el tema de la psicologia humanista tractat a classe amb el professor Ernest Luz, nascuda gràcies a Abraham Maslow i a Carl Rogers, el quals no estaven gaire d’acord ni amb el conductisme ni amb el psicoanàlisi, ja que consideraven que factors com l’alegria, la valentia, la creativitat, etc; formaven part del concepte de persona.

Segons Maslow, les necessitats són allò que si no es cobreix, poden provocar el sorgiment d’una malaltia o fins i tot la mort de la persona que experimenta la mancança.

Tot i això, existeixen dos graus diferents de necessitats, les necessitats autèntiques i les pseudonecessitats. Aquestes últimes, són falses, i es poden barrejar amb capricis, desitjos,etc.

Sovint, diferenciar entre necessitats autèntiques i pseudonecessitats és complicat, però molt necessari, per tal d’aconseguir enriquir la proliferació o el creixement de la persona com a tal.

Cada persona disposa del mecanismes i els matisos que la poden fer créixer de forma innata, i l’ambient, la ajuda.

També distingim entre tres tipus d’ambients diferents: psicològics, fisiològics i espirituals; tots ells poden convertir-se, de la mateixa manera, en ambients saludables o degeneratius per a la persona que els experimenti.

Així doncs, el principal objectiu de la teràpia humanista és detectar les necessitats autèntiques que li manquen a la persona d’estudi, i mirar de trobar mecanismes per a poder cobrir-les.

Maslow va crear una piràmide jeràrquica de les necessitats humanes que, segons el propi Maslow, no sempre es compleix.

Tot seguit, donaré pas a la pràctica en sí, que tracta d’exemplificar comportaments orientats a la satisfacció de necessitats humanes autèntiques, tant constructius (s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica i tothom en surt beneficiat), destructius (s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica però algú en surt perjudicat) i fallits (no s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica); agafant com a model de base als cinc nivells de la piràmide de Maslow.

Pràctica: Comportaments orientats a la satisfacció de necessitats autèntiques.

1.    Necessitats Fisiològiques: Menjar.

a.    Constructius: Cuinar i sopar amb la parella.

b.    Destructius: Robar per a poder menjar.

c.    Fallits: Menjar en gran quantitat per a poder aguantar més temps sense tornar a fer-ho.

2.    Necessitats de Seguretat: Integritat física.

a.    Constructius: Passar de viure d’un lloc problemàtic o conflictiu a un altre més tranquil.

b.    Destructius: Armar-te per circular pel carrer i atacar o matar a qui sospitis que t’agredirà.

c.    Fallits: Intentar mudar-te d’un barri problemàtic a un altre de més tranquil i comprovar que no disposes de recursos per fer-ho.

3.    Necessitats de Pertinença: Grup d’amics de futbol (Barça).

a.    Constructius: Fer-se soci del club (Barça) i anar al camp (Camp Nou) a animar a l’equip.

b.    Destructius: Afiliar-te amb els hooligans del club (Boixos Nois) i anar a cops i a garrotades en nom del club.

c.    Fallits: Dirigir-te al camp per animar al teu equip i patir una averia del teu mitjà de transport amb la conseqüència de no arribar a temps.

4.    Necessitats d’Estimació: Sentir-se respectat.

a.    Constructius: Realitzar una tasca en grup/equip ben feta.

b.    Destructius: Crear-te una imatge pública de violent i agressiu per a ser respectat (busca-raons).

c.    Fallits: Intentar “estovar” a algú per aconseguir el seu respecte i acabar rebent tu.

5.    Necessitats d’Autorealització: Moralitat.

a.    Constructius: Escriure una novel·la/obra amb els principis morals personals. Exemple: Kant.

b.    Destructius: Imposar principis morals i ideals amb la violència. Exemple: Hitler.

c.    Fallits: Intentar imposar principis morals i ideals i trobar-te faltat de recursos. Exemple: Tejero.

Reflexió personal vinculada a la pràctica

He d’admetre, que m’ha agradat força el posicionament d’aquest nou corrent de la psicologia que hem tractat (psicologia humanista) i que, analitzant-ho freda i detingudament, és lògic i factible coincidir amb molts dels aspectes que exposa aquesta línia de pensament , com ara el fet de que són les necessitats les que, en bona part, condicionen els diferents nivells de l’estat anímic de la persona i dels que l’envolten, i del creixement o decreixement personal que aquesta pot experimentar, ja que, en el fons i d’una manera força destacable, tots ens movem per a satisfer les necessitats que, un cop realitzades, ens aporten un grau, major o menor depenent de la necessitat i de la importància que cada individu li doni, de felicitat, benestar i autorealització personal.

Ara bé, com ja he citat, cal matisar en la autonomia de cada individu, i en les seves prioritats que, probablement, seran sempre diferents en algun o altre àmbit, respecte a les prioritats dels altres.

Personalment considero, que és molt utòpic intentar generalitzar quines són les necessitats globals que han de tenir totes les persones d’una manera jeràrquica, i quin és el “prototip ideal” de persona autorealitzada; ja que, per a un individu que pateixi fam, la seva necessitat més autèntica serà la d’aconseguir una peça de pa, mentre que algú que no pateixi aquesta mancança, la seva necessitat autèntica més important pot ser, per exemple, la de dormir.

També considero utòpic el fet de realitzar una classificació del caire comportamental en constructiu, destructiu o fallit, ja que per a unes persones, el fet de matar o d’abastir-se de la violència els hi pot aportar el cobriment d’unes necessitats autèntiques i amb un caire constructiu (com per exemple el terrorisme inicial d’E.T.A que lluitava per la alliberació popular del franquisme i l’assoliment de la independència del País Basc), i d’altres, que considerin, des de el seu punt de vista ètic, que són individus malalts que no cobreixen necessitats autèntiques i, que si ho fan, ho aconsegueixen mitjançant comportaments destructius (o en el cas de l’exemple exposat, fallits).

Així doncs, aquí entraria un nou tema de debat que condicionaria molt aquesta classificació, la ètica personal,normalment condicionada per l’ambient en el que creix i es forma la personalitat de la persona i el propi individu com a conjunt; com per exemple la situació, les lleis, la cultura, els costums, etc, del país en el que visqui.

Per tant, crec sincerament que el tipus de necessitats i el grau d’importància que cada individu cataloga a aquestes mateixes, és tant ampli i variat com persones que viuen al planeta terra, i que és absurd intentar globalitzar i jerarquitzar quines són millors o pitjors, més important o menys, ja que el grau d’importància rau en la personalització de la necessitat de cada individu, i de com la interioritzi.

Tot seguit exposaré un exemple amb el que, espero, simplifiqui la comprensió de les darreres afirmacions:

Un infant, que s’hagi barallat a la escola amb un molt bon amic seu, i que la discussió l’hagi trastornat emocionalment, i hagi provocat que, aquest infant, entri en un estat de tristesa i melancolia. Quan arriba a casa, corre a explicar-li a la seva mare, i aquesta, menyspreant (sense malicia) la importància dels fets, li digui al seu fill que això no és important i que no la molesti per tonteries així, que prous mals de cap té ella a causa de problemes econòmics familiars.

Per a aquesta mare, el problema del seu fill no és important, ja que ella es troba en una situació on troba una mancança de les seves necessitats autèntiques (diners, amb tot el que aquests comporten) i necessita cobrir-les sigui com sigui, i considera el problema del seu fill com a una tonteria comparant-lo amb el seu problema. Una posició lògica que la majoria de nosaltres adoptaríem però, analitzem ara la posició de l’infant: ell no comprèn el grau d’importància que representa per a la seva mare el problema que ella pateix, i per a ell, la discussió amb el seu company és de vital importància (una necessitat autèntica per a ell), i no entén perquè la seva mare no ho veu igual que ell.

Aquí és demostra, resumidament, com dues persones poden jerarquitzar de diferent manera, les seves necessitats autèntiques, i comprovar que la importància de les necessitats, no és vàlida mitjançant una jerarquització globalitzada, sinó que rau el la interiorització de les necessitats de cada individu.

En definitiva, i resumint la meva opinió exposada en aquesta reflexió; coincideixo amb la psicologia humanista en afirmar que, són les necessitats les que, gràcies al seu cobriment, ens permeten créixer i formar-nos com a persones, però, cal puntualitzar que, una mateixa necessitat, pot implicar un major o menor grau d’importància segons com la interioritzi cada individu, i segons el nivell preferencial que li aporti.

Pràctica 5: Freud. Pasión secreta, de John Huston

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA
Professor: Ernest Luz

PRÀCTICA 5

Treball Individual:
Oriol Larré

Treball sobre
“La pel·lícula : “Freud. Pasión secreta, de John Huston.
El complex d’Èdip”

Data: Desembre 2010

Introducció

La pel·lícula que el dilluns dia 29 de novembre varem veure a classe de fonaments a la psicologia va ésser “Freud, la pasión secreta, del director John Huston”, en la qual, es mostra els inicis de Sigmund Freud en el tractament psicològic de pacients amb problemes o anomalies psicològiques, mitjançant la hipnosis.

La pel·lícula segueix, gradualment, els avenços i problemes als quals es va haver d’enfrontar Freud, en la seva particular recerca del tractament de “malalties” com ara la histèria. Aquests problemes eren tant de caire professional com personal.

Els aspecte principals que apareixen al llarg de la pel·lícula són els mecanismes de defensa. Aquests mecanismes no només sorgeixen en pacients del propi Freud o del seu company professional, Josef Breuer; sinó que també els realitzen els propis metges i professionals mèdics, d’entre els que s’inclou al propi Freud.

Com ja he citat anteriorment, la temàtica principal de la pel·lícula gira entorn a diferents mecanismes de defensa, tot i això, jo centraré la meva pràctica entorn a un punt que hem va cridar especialment la atenció, el complex d’Èdip mostrat per un dels seus pacient, en Carl Von Schlossen.

Abans de tot, m’agradaria incloure en aquest apartat de la meva pràctica l’origen del mite d’Èdip, que comportarà al propi complex d’Èdip.

El Mite d’Èdip
Abans de casar-se, Laios i Iocasta van consultar l'Oracle de Delfos, el qual els advertí que "el fill que tinguessin arribaria a ser assassí del seu pare i espòs de la seva mare". Laios, en veure néixer el seu primer fill, tement l'acompliment del destí, va encarregar a un servent fidel que matés la criatura, però el serf, compadit per la fragilitat del nen, es va limitar a abandonar-lo a la muntanya, lligat pels peus a un arbre. D'aquí li ve a Èdip el seu nom (Peus inflats). Un pastor anomenat Forbas, que pasturava els ramats de Polibi, rei de Corint, el va alliberar i el va infantar. Finalment Polibi i la seva dona Peribea el van adoptar com a fill propi. Aviat Èdip va destacar per la seva força extraordinària i la seva Intel·ligència. A tal punt que provocava l'enveja dels seus companys de joc, fins que un d'ells, ressentit, li va revelar el seu origen adoptiu. Èdip, turmentat per aquesta idea consulta l'Oracle de Delfos. Aquest, com passa sovint amb tots el oracles, li contesta una frase enigmàtica que desencadena la tragèdia: "No tornis mai al teu país d'origen si no vols cometre l'assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare". Commogut per aquestes paraules, Èdip decideix no tornar mai més a Corint, desconeixent que no és en realitat la seva pàtria originaria.

Èdip marxa de Delfos a l'aventura cap a Beòcia, fins que per un camí estret es troba amb quatre persones, una de les quals, un home vell, de mala manera li exigeix que surti del camí perquè pugui passar ell i el seu carro.

Després d'una disputa Èdip mata aquest home vell, qui tràgicament era el seu pare Laios. Així s'acompleix la primera part de l'oracle. Tebes es va quedar sense rei, i a més a més, va patir una nova desgràcia: l'Esfinx, un monstre amb rostre i mans de dona, la veu d'home, cos de gos, cua de serp, ales d'au i urpes de lleó, assolava tota la contrada. Se situava a un turó a l'entrada de la ciutat de Tebes i a tots els vianants els proposava un enigma i si no li'n donaven resposta els devorava. Creont, germà de Iocasta, havent pres temporalment la regència de la ciutat, davant d'aquesta xacra que s'enduia milers de vides, va anunciar que concediria la corona de Tebes i la seva reina a qui destruís el monstre.

L'enigma de l'Esfinx era:
"Quin és l'animal que pel matí té quatre peus, al migdia en té dos i a la
tarda tres?"

Èdip, delerós de glòria i curull d'enginy, va anar a l'encontre de la bèstia i va respondre: "L'home. A la infantesa camina a quatre grapes; quan és adult, amb dos peus, i que és vell, va amb bastó". L'Esfinx enfurismada se suïcidà en sentir la resposta d'Èdip. Aquesta actitud altiva que sempre va mostrar és un dels motors de la tragèdia: l'hybris o petulància davant els déus pel fet de no acceptar del tot la condició humana. Aquests solen fer pagar dolorosament aquesta pretensió amb humiliacions i violència i només quan l'home ha comprès la seva condició pot trobar la pau.
Així fou com Èdip esdevingué rei de Tebes. Casat amb la seva mare sense saber-ho tingueren dos fills: Etèocles i Polinices i també dues filles, Antígona i Ismene.

Molts anys després del matrimoni una pesta horrorosa assola la ciutat. És l'inici de la trama d'Èdip Rei de Sòfocles. Aquesta pesta matava homes i dones per igual i s'estengué a tota la ciutat. Èdip envià Creont a Delfos per preguntar a l'oracle com alliberar la ciutat de tal dissort. Apol•lo contesta que la pesta no cessarà fins que sigui castigat l'assassí de Laios, encara present a Tebes. Èdip emprèn aleshores una investigació per descobrir el culpable, investigació que acabarà revelant la terrible veritat: un missatger que arriba de Corint per anunciar-li la mort de Polibi li confessà que el va recollir d'infant i el servent de Laios resultà ser el mateix, Forbas, el pastor que el va abandonar.

D'aquesta manera Èdip descobrí que el seu destí s'havia acomplert inexorablement, malgrat els intents del seu pare i d'ell mateix per evitar-ho: matà el seu pare i es casà amb la seva mare. Iocasta, horroritzada per l’incest comès, es suïcidà penjant-se, mentre que Èdip es tragué els ulls amb la punta d'una espasa per no veure els seus crims i fou desterrat per Creont, que assumí la regència de Tebes altre cop.

Tot i la redempció d'Èdip, els seus fills encara en patiren les conseqüències, ja que Etèocles i Polinices, acordaren alternar-se cada any en el tron de Tebes. En acabar el primer any de regnat Etèocles es negà a cedir el torn a Polinices, tal com havien pactat, sinó que el foragità de la ciutat. El germà expulsat es refugià a Argos, el rei de la qual, Adrast li concedí la mà de la seva filla. Polinices, amb l'ajuda d'Adrast, aconseguí organitzar un exèrcit contra Tebes per conquerir el regne, l'anomenada expedició dels set, tema d'una tragèdia d'Èsquil (Els set contra Tebes).

Adrast assalta la ciutat dividint les tropes en set contingents, cadascun comandat per un cabdill contra una de les set portes de Tebes, cadascuna defensada al seu torn per un heroi tebà. Polinices atacà la porta protegida per Etèocles i els dos germans moren en combat l'un contra l'altre. Els argius finalment foren anihilats pels tebans i solament pot escapar de la mort Adrast, gràcies al seu veloç cavall Aríon.

Per la seva banda Antígona (filla d'Èdip) pacient i amorosa, fidel al seu germà mort, patí l'exclusió i maltractament per part del seu oncle Creont, perquè aquest no volia donar sepultura a Polinices; en canvi ella se sent cridada pel deure sagrat d'enterrar els morts. Aquí entren en conflicte la llei humana i la llei divina, ja que Antígona trencà la prohibició expressa de Creont d'enterrar els invasors que romanien sobre el camp de batalla a la intempèrie. És l'argument d'una altra tragèdia de Sòfocles, Antígona.

Finalment, infligint la llei humana ofereix el germà i fou condemnada a ser
enterrada viva.

Pràctica: El complex d’Èdip d’en Carl Von Schlossen

Durant un moment de la pel•lícula, Freud es trobà amb un pacient, que a priori, no semblava patir uns símptomes gaire diferents als de la resta de pacients però, més endavant, marcarà inexorablement el curs de la seva futura carrera com a psiquiatra.

Es tracta de Carl Von Schlosser, fill d’un general retirat de l’exèrcit imperial.
El trastorn que patia en Carl ajudarà a Freud a descobrir i estructurar el seu popular complex d’Èdip (enamorament del pacient de la seva mare i, establiment posicional del seu pare com a rival).

Desprès de ser sotmès a hipnosis, el jove va revelar el seu amagat odi enfocat cap al seu pare, tot i guardar el seu uniforme militar, el qual vestia una silueta femenina que, més endavant, fou objecte representatiu de la mare d’en Carl, al qual petonejà i acaricia.

Freud, no estava preparat per un revelació d’aquestes característiques i, veient la gravetat del quadre psicòtic del seu pacient, va decidir ingressar-lo en una institució tancada.

Més endavant, van fer acte de presència les primeres escenes oníriques/surrealistes del film: protagonitzades per Freud, on es trobà a l’interior d’una profunda caverna lligat a l’extrem d’una corda (que es podria interpretar com la vinculació sexual amb el seu pacient).. Von Schlosser tirà d’ell des de l’altre extrem mentre es dirigí a una clariana que entrava a la cova i que requeia sobre una figura femenina, la qual aguantava una serp amb una mà. Von Schlosser, acaricià i petonejar a la figura, davant el gest horroritzar del psiquiatra, que amagà el seu rostre amb les mans. Mentrestant, un home gran vestit amb un frac rigué observant la escena. Furiós, alterat i ofès, Freud, començà a tira del seu extrem de corda per allunyar al seu pacient de la dona. Des de l’interior de la caverna, llençà grans pedres dirigides al seu pacient Carl, que acaba per abocar-se al buit d’un precipici.

Per evitar ser arrossegat al buit, Freud tractà desesperadament de tallar la corda amb un ganivet, però no ho aconseguí, i fou arrossegat en la caiguda.
Aquest fet podria interpretar-se com l’intent desesperat de trencar el lligam d’en Freud amb el seu pacient i no ser arrossegat a un estat psicòtic similar.
Acte seguit, Freud es despertà agitat en el seu llit, on s’adonà que fou un malson.

Amb tot, Freud quedà profundament commocionat i traumatitzat pel problema de Von Schlosser, fins i tot arribà a plantejar-se a abandonar la psiquiatria per a poder centrar-se en la neurologia.

Paradoxalment, serà el propi Dr. Meyert, el qual es trobava a punt de morir a causa d’un infart, qui animà a Freud a continuar amb les seves investigacions sobre la histèria.

Simultàniament, descobrirà que el seu antic pacient, Carl Von Schlosser, va morir sis mesos abans en un manicomi, víctima d’una pneumònia; tot i la causa de la mort, Freud, es sentí culpable de la mort d’en Carl.

Reflexió personal vinculada a la pràctica

Així doncs, el complex d’Èdip, és un mecanisme que, segons Freud, desenvolupen tots els nens durant la etapa genital durant el seu desenvolupament psicosexual, en el qual, comencen a sentir una atracció sexual envers el progenitor del sexe oposat (mare). El nen, es comença a sentir atret per la mare i comença a odiar al pare, ja que consideren a aquest últim com el seu competidor per aconseguir-la.
Més endavant, comencen a desenvolupar un sentiment de culpa pel fet d’adonar-se que no està bé odiar al pare.

Aquest conflicte és resol amb la identificació del nen amb el seu pare, mitjançant l’adaptació d’algunes característiques del pare en ell mateix.
En el cas d’una nena, aquest complex s’anomena complex d’Electra.

No estic completament segur de que aquests complexes el visquin tots els nens i nenes durant la seva infància, ja que, jo mateix no recordo haver-lo patit; tot i que també cal aclarir que probablement no s’és conscient de patir-lo en unes edats tant primerenques (tant pel fet de ser “petit”, com pel fet de no tenir coneixement teòric d’aquest complex).

Aquest complex ja ens ha sigut exposat durant el transcurs d’un altre classe d’un altre mòdul, com és el de Desenvolupament i Cultura, però no m’ha acabat de quedar clar si realment es du a terme de forma generalitzada per tots els infants o si, en canvi, és simplement una teoria psicològica d’en Freud.
M’agradaria força verificar o refutar aquest fet mitjançant la instrucció acadèmica, ja que el trobo força interessant.

Personalment, considero que aquesta pel·lícula, és un bon mitjà facilitador per a poder entendre i adquirir coneixement sobre la vida i obra inicial de Sigmund Freud, ja que es tracta d’un film, pel que he pogut llegir al informar-me per internet, força real i fidedigne, amb un missatge “propagandístic” força clar i entenedor per a alumnes com nosaltres, ja que, a excepció d’algun en concret, creiem saber molt de Sigmund Freud, i en realitat ens estem adonant que no teníem ni idea, simplement dites i llegendes urbanes que ens havien estat proporcionades per gent que, en realitat, tampoc hi entenia gaire del tema.

Tot i considerar-me un cinèfil força consumat, he d’admetre que mai he sentit cap mena d’interès per pel·lícules en blanc i negre “d’èpoques passades”, i que sempre m’he decantat  més per les pel•lícules recents. Sé que és un error, ja que existeixen infinitat de pel·lícules “antigues” que han rebut grans crítiques positives i que estan valorades com a excepcionals.
Aquesta pel·lícula n’és l’exemple; tot i que desconec la seva valoració cinematogràfica  professional, he d’admetre, com ja he argumentat anteriorment, que ha estat un film força enriquidor culturalment i entretingut visualment, i que m’ha permès aprofundir més, en “l’obscur” món dels inicis de Sigmund Freud, i m’ha fet interessar més per aprendre moltes més coses d’ell, independentment que desprès me les cregui i les porti a la pràctica (cosa que dubto considerablement) o que simplement adquireixi aquest coneixement per a enriquir-me culturalment.

Pràctica 4: Mecanismes de defensa

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE LA PSICOLOGIA

Professor: Ernest Luz.

PRÀCTICA 4

Composició de l’Equip de Treball:

Paula Llorens, Núria Lleal i Oriol Larré

Treball sobre

“Els mecanismes de defensa”

Data: Novembre 2010

Introducció

Aquesta quarta pràctica, tracta sobre els mecanismes de defensa.

Aquests mecanismes venen donats, moltes vegades per l’inconscient; terme ideat per Freud. Per tant, els mecanismes de defensa estarien integrats dintre de la corrent d’estudi del psico-anàlisi, a finals del segle XIX.

El psico-anàlisi, estudia la dinàmica interior (que passa dins nostre), i a partir d’aquí, Freud, va desenvolupar la seva teoria de la personalitat, basada en tres conceptes: Id (allò), Ego (jo), Superego (superjo).

-       L’id, vindrien a ser tot el conjunt d’impulsos, desitjos, etc., innats; ja que es regeix pel principi de plaer.

-       L’ego sorgeix fruit de la interacció amb el medi i el seu voltant; i opera a partir del principi de realitat. Són entitats egoistes (només mira per ell mateix).

Amb aquest nou sorgiment, es produirà una interacció entre l’ego i l’id (vull tenir, i el que puc tenir).

-       Darrerament apareix el superego, una entitat que té en compte als demés, la qual genera els sentiments de culpa, la consciència, etc., i s’afegeix a la dinàmica interna ja iniciada per la interacció entre l’ego i l’id.

Pet tant, el comportament humà es regeix per la dinàmica de les tres entitats alhora.

Ara bé, primerament Freud, va definir a la persona com a un conjunt de dues parts, l’inconscient i el conscient. L’inconscient era una part molt major (comparada amb el conscient) on hi resideixen els traumes, les vivències passades, els desitjos, les experiències, ...

Així doncs, el conscient i l’inconscient es troben dins el mateix individu però no actuen alhora, tot i això, existeix un estat anomenat pre-conscient, en el qual la consciencia es pot adonar del “material” format a l’inconscient. Aquest estat és un estat molt necessari, ja que si l’inconscient aflores al conscient, podria derivar a un desequilibri psíquic de l’individu.

És per això, que apareixen els mecanismes de defensa, ja que es tracta de dispositius, creats per l’ego (jo), amb la intenció de protegir-nos de que l’inconscient aflori al conscient, i ens provoqui un desequilibri psíquic, es a dir, estan dissenyats per defensar l’estabilitat psíquica de les persones.

La filla de Freud, Anna Freud, va realitzar una classificació dels mecanismes de defensa mitjançant una llista; en la qual, va inscriure-hi nou: Repressió, negació, projecció, racionalització, intel·lectualització, formació reactiva, regressió, desplaçament i, per últim i no menys important, sublimació.

La pràctica proposada per l’Ernest Luz, tracta de, basant-nos en l’últim mecanisme de defensa classificat per Anna Freud, “sublimar”, es a dir, realitzar una canalització constructiva d’un impuls potencialment perillós en benefici propi o del demés, els set pecats capitals i tres sentiment més, escollits aleatòriament, mitjançant la exposició de dos exemples per a cada una de les opcions; un acte constructiu i una acte destructiu.

L’objectiu dels actes escollit, ha de ser el d’aconseguir l’equilibri psíquic posterior (tant de l’acte constructiu com del destructiu).

Pràctica: Sublimació dels set pecats capitals i de tres emocions més

-       Ira: Un treballador s’enutja amb el seu cap de la feina.

o    Constructiva: Al sortir, se’n va al gimnàs a colpejar el sac de boxa per tal de desfogar-se.

o    Destructiva: Al sortir, se’n va a casa del seu cap i clava una pallissa a la dona i als fills del seu cap.

-       Luxúria: Fa un any que un/a noi/a es va separar de la seva parella, i té ganes de tenir relacions sexuals amb un altre persona.

o    Constructiva: Es busca una persona per tal de crear i enfortir un vincle afectiu mitjançant l’acte sexual.

o    Destructiva: Surt al carrer i es dedica a violar indiscriminadament a qualsevol persona del sexe contrari que es troba.

-       Gula: Un/a noi/a al/a la que li agrada molt menjar però que li preocupa la seva imatge.

o    Constructiva: Fer-se dietista i aprendre a regular-se.

o    Destructiva: Menjar sense parar fins al punt de patir problemes fisiològics (empatx, pujada de colesterol, etc.).

-       Peresa: Un/a home/dona torna a casa de la seva feina estressant molt cansat/ada i s’ajeu al sofà de casa seva.

o    Constructiva: Mentre està estirat al sofà, llegeix un llibre formatiu.

o    Destructiva: Es dedica a no fer res productiu i a jeure amb un passotisme absolut.

-       Supèrbia: Un/a estudiant de psicologia està realitzant un treball de grup on s’estan aportant idees.

o    Constructiva: Creu que les idees pròpies són millors que les de la resta del grup i les comparteix amb el grup per ajudar a la resta a realitzar la tasca més correctament.

o    Destructiva: Es creu el millor estudiant del seu grup i menysprea, de molt males maneres, als seus companys i les seves decisions/aportacions.

-       Enveja: Un/a noi/a es troba amb un amic seu i descobreix que ha aconseguit la feina que ell/a tant desitjava.

o    Constructiva: Es fixa en la manera en que ha aconseguit la feina, s’aplica la seva metodologia i s’esforça per tal d’aconseguir-la també.

o    Destructiva: Es dirigeix a la nova feina de l’amic i, al trobar-se amb els seus caps, es dedica a maldir i a criticar al seu amic per tal de desprestigiar-lo.

-       Avarícia: Un noi/a que vol comprar-se una casa i necessita recaptar diners per aconseguir-ho.

o    Constructiva: Es dedica a estudiar i a acumular coneixements per aconseguir una millor feina més ben remunerada per, així, poder-se comprar la casa desitjada.

o    Destructiva: Es dedica a acumular objectes robant i delinquint, per tal de vendre’ls després i, així, acumular capital per a comprar-se la casa desitjada.

-       Humiliació: Un/a noi/a participa en un treball en equip. Durant la pluja d’idees realitza un proposta que, acte seguit, es refusada de forma taxativa per la resta de l’equip i es sent humiliat per la desestimació.

o    Constructiva: Assimila la desestimació i la utilitza com a autocrítica per a millorar la qualitat del treball i, individualment, com a company i com a persona.

o    Destructiva: Engega a “pastar fang” a tot l’equip i es baralla, verbalment, amb tots ells; amb algun fins i tot físicament.

-       Vergonya: Un/a home/dona ha de realitzar una conferència però té molta vergonya i por escènica.

o    Constructiva: Intenta utilitzar tècniques i eines per calmar-se, com ara imaginar-se a tothom despullat, o que no hi ha gaire gent, o que si s’equivoca segurament ningú se’n adonarà, etc. Sempre des de un punt de vista optimista.

o    Destructiva: Es nega a realitzar la conferència i, com a causa directe, perd la feina.

-       Culpabilitat: Un noi/a atropella a un vianant mentre condueix el seu automòbil.

o    Constructiva: Ajuda al vianant lesionat i aprèn a respectar la prudència vial.

o    Destructiva: Es dona a la fuga i, un cop arriba a casa, decideix no tornar a agafar el cotxe mai més.

Reflexió personal vinculada a la classe i a la pràctica

Primerament, m’agradaria aclarir que sóc bastant afí, a la classificació duta a terme per l’Anna Freud sobre els mecanismes de defensa, ja que, personalment, crec que totes les opcions representen, força fidelment, el conjunt de mecanismes de defensa globals de totes les persones, però qüestiono la eficàcia d’alguna d’elles (sobretot la opció número nou dels mecanisme de defensa, la sublimació).

Seguidament, m’agradaria acclarir que, la opció de la sublimació hem resulta més complicada de dur a terme, ja que, mentre que en la resta d’opcions, el mecanisme de defensa exposat es força comú i utilitzat pels individus, aquest últim hem sembla especialment dificultós de realitzar, ja que és difícil afrontar “fredament” alguna de les seves opcions, i d’altres no exposades, de manera constructiva.

Per exemple, davant d’un sentiment d’ira extrema, com ara el que afloraria a causa de l’assassinat de la teva parella davant dels teus “nassos”; difícilment arribaràs a canalitzar la ira que experimentaràs d’una manera “constructiva”, com podria ser la denuncia de l’assassí per aconseguir que l’engarjolin, i probablement optaràs per una sortida “destructiva” com la que podria ser atacar sense miraments a l’individu que ha acabat amb la vida de la persona a la que estimes.

També m’agradaria puntualitzar que, la utilització d’aquest mecanisme dependrà molt, de cada individu que experimenti una situació en la qual, hagi de sublimar els seus impulsos, ja que, de la mateixa manera que cada persona té la seva pròpia personalitat, també cada persona racionalitza o actua de manera personal davant d’un mateix estímul. És per això, que la classificació d’aquest llistat de mecanismes de defensa, hem sembla molt més propi de la corrent de pensament del conductisme, ja que globalitza bastant les reaccions dels individus davant d’un mateix estímul, mentre que jo, personalment, qüestiono més la seva eficàcia probablement per la meva decantació cap al cognitivisme, on la mentalitat humana guanya protagonisme davant de l’estímul en sí i la conducta globalitzada.

Pel que fa a la pràctica, és innegable que, la sortida/acte destructiu és perjudicial i negatiu per a l’individu en qualsevol dels sentiments o emocions exposats en la pràctica, ja que, en la majoria de casos, atempten contra el propi individu (autodestructiu) o contra les persones del seu voltant (destructiu); mentre que les sortides/actes constructius, són tots ells positius o beneficiosos per al propi individu o per la gent del seu voltant.

Per finalitzar, trobo també, com ja he argumentat anteriorment, que la utilització de la sublimació per canalitzar constructivament un impuls potencialment perillós en benefici propi o dels altres, és una pràctica gairebé utòpica, per les dificultats que ja he esmentat, tot i que no nego en absolut la seva eficàcia, sempre i quan fos factible d’utilitzar.