Pràctica 1: La introspecció

Introducció

La primera classe de Grup Petit de Fonaments de la Psicologia amb el professor Ernest Luz va esdevenir una forma curiosa i poc comuna de realitzar una classe (respecte amb el que estic acostumat).

Desprès de les presentacions protocol·làries del principi, el professor ens va explicar quina era la idea que havia pensat que realitzéssim el nostre primer dia amb ell.

La idea va resultar ser una pràctica introspectiva que consistia en deixar-nos portar completament durant 10 minuts i que únicament observéssim en el nostre interior, en la nostra ment, a veure què vèiem o quines reflexions fèiem.

Pràctica

En el mateix moment que l'Ernest ens va indicar que comencéssim, vaig intentar seguir els consells que ens va suggerir per tal de dur-la a terme en el major grau d'eficiència possible: tancant els ulls i intentant deixar la ment en blanc (que, imagino, serà la metodologia estàndard per realitzar una pràctica d'aquestes característiques). Així doncs, vaig tancar els ulls i vaig deixar-me portar.

En un principi, els companys van semblar bastant disposats a portar a terme aquesta pràctica, la qual cosa va afavorir, en gran mesura, un bon ambient de silenci.

Vaig neguitejar-me bastant al principi quan veia que no podia , de cap de les maneres, deixar de pensar en res. Sobretot , quan més m'esforçava en no pensar en res concret, per la meva pròpia ment orbitava clarament la idea de no pensar en res, és a dir, pensava en no pensar (curiós...). D’això, suposo, que es podria extreure una conclusió o una reflexió que, per altra banda i amb total sinceritat, tampoc sabria per on abordar.

Durant tota l'estona que la "presència del silenci" es va dignar a regnar, vaig estar submergit en aquesta idea o, per què no, preocupació/discussió interna; però ja és sabut, que quan la gent comença a avorrir-se o a cansar-se de realitzar una activitat que no els agrada, no els motiva o de la qual no extreuen l'objectiu marcat, es comença a distreure amb altres coses, com ara, la interacció verbal amb altres companys que es trobessin en una situació similar.

Mentre tot això anava succeint, mig obria un ull quan sentia al professor com anava entrant i sortint de la classe intermitentment i, internament, desitjava que digués alguna cosa a les persones que s'havien cansat "d'introspeccionar-se a sí mateixes" o que els hi cridés l'atenció (tot i que sembli molt infantil o immadur) amb l'objectiu de poder continuar amb el meu "conflicte intern".

A mesura que el rebombori va anar augmentant progressivament, la meva particular discussió mental anava perdent força a causa de la distracció en les veus que m'envoltaven i els temes que tractaven.

Així doncs, vaig centrar (involuntàriament) tota la meva atenció en escoltar les converses dels demés i, tot seguit, en intentar arribar a una resposta coherent per donar, davant la possibilitat de que el professor em demanés sobre la meva pràctica personal.

Poc desprès, els 10 minuts van finalitzar, i el professor va tornar a la classe (definitivament), per intentar interaccionar amb els alumnes sobre la seva experiència introspectiva.

Conclusió

L'experiència de dur a terme aquesta activitat em va semblar força curiosa ja que, voluntàriament, mai la havia exercitat (de manera involuntària, tots alguna vegada ens hem observat interiorment per intentar resoldre alguna qüestió de les nostres vides tot i que, probablement, no d'una manera tant incisiva o profunditzada).

El resultat, però, no em va satisfer en gran mesura ja que la reflexió a la que vaig arribar, va ser la mateixa que interiorment, durant la pràctica, vaig estar intentant resoldre: puc realment deixar de pensar quan, prèviament, m'han demanat que deixi de fer-ho? És probable que deixi de pensar quan, per començar a fer-ho, el primer que em passa pel cap és "no has de pensar"?

Encara avui dia, no he arribat a una solució al dilema. Podria ser que aconseguís trobar-hi una resposta a la qüestió amb unes quantes pràctiques més, portades a terme en un ambient més personal i tranquil. La disposició a intentar-ho és una decisió completament meva que, per què no, algun dia podria intentar de nou; però no abans d'adquirir uns coneixements més amplis sobre la metodologia correcte a seguir per aconseguir els resultats desitjats.