Pràctica 2: Dessensibilització sistemàtica

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011.

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA.

Professor: Ernest Luz.

PRÀCTICA 2.

Composició el Equip de Treball:

Marta Gironella, Elias Muratet i Oriol Larré

Treball sobre

 “Com fer perdre la por al autobús en 10 fases”.

Data: Octubre 2010.

Introducció:

Abans d’entrar a aprofundir en les fases o passos que calia establir per tal de recórrer el trajecte de apaivagar la por a agafar el autobús, motivat per la mala experiència vista d’un accident d’autobús, em pensat que seria bona idea de fer una reflexió sobre els fets en general, de tal manera que hem pensat que el disseny tindria que iniciar-se en quelcom que li resultes agradable, com ara una joguina, que, segurament barrejada amb les altres ens permetés un acostament pacífic al tema del autobús, per, posteriorment, i  a ser possible amb el ajut de la joguina inicial, anar encetant una camí que tindria que concloure amb el pas 10 que seria que el infant pogués fer  un trajecte amb un autobús, sense l’ajut ni la companyia de ningú, i sense que això li signifiqués cap tipus d’angoixa.

De fet els grans trets serien: Acostament a la figura del vehicle. Que s’adonés de les funcionalitats positives per a ell. Que verifiqués la manca de riscos i perills, primer per altres i després per a ell mateix, per, finalment, poder fer un trajecte, primer curt i en companyia, desprès llarg i en companyia i finalment sol.

Nosaltres hem considerat important que no es passés a la fase següent sense haver superat, amb èxit, i de forma consolidada la fase anterior. Pensem que cal esvair les pors de cada fase  com a substrat imprescindible per la següent.  Per últim cal dir que un cop elaborat el projecte, hem valorat que seria bo de tenir un Pla “B”, per posar-lo en pràctica en cas de que alguna de les fases esdevingués insuperable,  per bé que consideràvem que si el projecta es fa amb la necessària paciència i amb una aportació de suport i carinyo important, tindria que ser suficient per tal d’arribar a bon port. Altrament cal fer una previsió de la cronologia en l’aplicació de cada fase, i, com dèiem al principi, no encetar la següent fase sense una correcta consolidació de l’anterior. Pensem que un pas en fals ens faria perdre molt del que ja havíem guanyat, per això ens cal estar molt al aguait de les reaccions del infant i fer-ho amb el “tempo” escaient.

Les 10 Fases.

Les 10 fases o passes serien:

1.- La compra d’una joguina (si pot ser entre d’altres) que sigui un autobús (o el més similar possible), intentant que als 7 anys en el joc simbòlic introdueixi ell mateix aquesta figura en el seu temps lúdic.

2.- Que jugui amb el autobús abans comprat.

3.- Fer-li imaginar que ell puja a aquest autobús, com els seus ninos pugen al de joguina, i que no té perquè passar res de dolent.

4.- Aprofitar d’anar al carrer per que s’adoni de que hi circulen molts autobusos (no com a la Facultat que son cars de veure i hi passen molt poc sovint), i que formen part de la naturalitat dels desplaçaments de la gent i que són importants pel bé de tots plegats, ja que redueixen al contaminació i ajuden a la cura del medi ambient, i és una forma força adient de desplaçament. A més tenen uns colorets animats i força agradables. Seria adient que dins dels autobusos hi reconegui gent coneguda o estimada per a ell, que hi viatja feliçment.

5.- Remarcar, a casa, la funcionalitat positiva del transport públic, ja que permet anar a llocs on a ell li agradaria anar, com ara el zoo, o al parc, o a casa dels amics. Que és un transport important per a tothom, ja que es el menys contaminant i que evita aquestes aglomeracions de cotxes als carrers, que es ràpid i funcional. Que si fan coses molt interessants: els marquen els bitllets amb una màquina que fa sorollets, que hi ha botons per demanar les parades que encenen llumetes, etc.  El missatge ha de ser que els autobusos son importants per tothom, inclòs ell.  Aclarir-li tots els dubtes que pugui tenir sobre els autobusos. NO MENTIR-LI MAI. Si pregunta pels accidents, dir que tothom pot tenir accidents, però que els autobusos son dels vehicles més segurs que hi ha.

6.- Anar amb ell i fer-lo pujar i baixar del autobús sense que es tanquin les portes ni que circuli, si pogués estar aturat millor. I ensenyar-li que no pot haver cap perill en aquest vehicle. Dir-li clarament que “avui NO anirem amb l’autobús”, que només volem que el conegui millor, per dins. Seria bo d’entrar per un costat i sortir-ne per l’altre. Ja que el objectiu no és que “vagi” amb autobús, sinó que conegui millor les seves particularitats. Seria interessant que ell fes preguntes sobre coses de dins del autobús, o fer-li nosaltres comentaris, com ara lo grans que son les finestres en comparació amb les del nostre cotxe, o el volant tan gran que te el xofer, o les rodes immenses que te, tot allò que pot fer “xulo” el vehicle als seus ulls. Seria important poder repetir varis cop aquesta fase, fins que ell es mogui amb desimboltura pel interior del vehicle.

7.- Un cop superat el pas anterior, mirar d’entrar amb ell al autobús, que tanqui les portes i que arrenqui, però que no circuli. Fer-lo assentar i que es trobi còmode al interior. També repetiríem aquesta fase tants cops com calgui fins que ell s’hi trobi bé.

8.- Pujar al autobús i fer una parada acompanyat. Mirar de fer el trajecte fins a algun lloc del seu interès (el zoo, per exemple), però de parada en parada. Si se li fa massa dur, tornar a casa xino-xano. Repetir l’experiència, de parada en parada, si es possible fins assolir la arribada al zoo, però sense forçar-lo. La tornada fer el mateix. Repetir aquesta fase tantes vegades com calgui fins que ell s’hi senti còmode.

9.- Fer el trajecte seguit, de casa al zoo, amb la nostra companyia. Repetir varis cops, fins a proposar-li a ell si es veu en cor de fer el trajecte tot sol. Repetir el procés tantes vegades com calgui.

10.- Quan ell faci el viatge tot sol, que seria el pas 10, seria interessant que “per casualitat” es trobés algun parent o amic o conegut (amb qui ell hi tingui confiança), que el pugui estimular en “lo gran que ja es, que ja va tot sol amb l’autobús”, i que, en certa mesura, li faci companyia. (I al mateix temps ens serveix per garantir-nos que intervindrà en ajut del infant si en el viatge es produeix cap crisi).

Aquestes serien les 10 fases que dissenyaríem per superar la fòbia als desplaçaments en bus.

Com dèiem abans, caldria tenir opcions alternatives en cas de que en alguna fase el procés resultés massa dur per a ell, en aquest cas caldria cercar un conjunt de subfases per vorejar el problema i reincorporar-nos d’una altre manera a la resta del procés.

 

Reflexió vinculada a la classe:

Una de les conclusions a les quals he pogut arribar és que em de diferenciar entre el plantejament teòric del conductisme en que es fonamenta la aplicació de la pràctica i la tècnica d’intervenció utilitzada, ja que com ens vara explicar l’Ernest a classe, el tema a tractar i la pràctica realitzada està basat en el conductisme sorgit de J.Watson, però no totes les tècniques conductistes tenen un mateix sistema i seguiment d’intervenció, ja que el que em utilitzat nosaltres amb la dessensibilització sistemàtica ideat per Mary Cover Jones, tracta d’un sistema que en comptes de concloure la creació de fòbies, el que tracta és d’eliminar-les seguint uns passos per elaborar aquets procés.

Una cosa que hem de tenir molt clara és, com ja he citat al principi, aquest passos establerts per nosaltres poden derivar a un desenllaç del tractament factible, però també hem de contemplar la probabilitat de que en algun punt de la intervenció, alguna cosa no es desenvolupi amb les perspectives previstes, llavors, haurem de replantejar-nos el seguiment dels passos prefixats del tractament per tal d’intentar evitar una pèrdua de l’avenç mínima, i poder redirigir la activitat cap a l’objectiu establert si cal, mitjançant una variació de la perspectiva cap a un pla B (amb un o més passos no establerts anteriorment).

Aquest fet no només l’hem de contemplar per així evitar un allargament de la activitat, sinó probablement i més important, per evitar  un augment de la fòbia de l’individu que pugui derivar a un estat pràcticament irrevocable o fins i tot, al sorgiment d’una patologia imprevista.

Per tant, haurem de seguir aquests passos amb molt de compte i paciència i mirar de no pressionar ni accelerar inútilment la pràctica i sobretot adaptant-nos a les circumstàncies que es van donant però sense deixar de ser, alhora, constants i persistents en solucionar el problema a tractar.

Els passos que hem establert tracten d’arribar a eliminar la fòbia traumàtica als autobusos d’un nen, mitjançant l’acostament progressiu iniciat amb objectes agradables per a ell i que s’hi relacionen d’una manera més subtil i amb i reforços positius com ara recompenses desitjades o seductores per al nen (com arribar casa d’un amic, anar a comprar un joc, etc...) i, poc a poc, anar disminuint aquesta subtilesa envers a un autobús real. Per a realitzar-ho s’ha de puntualitzar que en qualsevol dels passos a seguir, hem de mirar de no enganyar mai al nen, però això no vol dir que no puguem utilitzar factors o “eines” que li puguin agradar per tal de facilitar la tasca de realització de la pràctica.

Per últim i ja per acabar la meva reflexió, m’agradaria comentar que, tot i que defenso aquesta tècnica de dessensibilització sistemàtica amb més vehemència que qualsevol altre (probablement perquè de les poques que conec, és la que li trobo un percentatge més alt de resolució factible), val a dir que per refermar-la a consciència caldria veure si, a la pràctica, realment funciona amb qualsevol persona, d’aquesta manera, corroboraríem que és realment beneficiosa la seva utilització.