Pràctica 9: Diagrama sistèmic

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA

Professor: Ernest Luz

PRÀCTICA 9

Treball en grup:

Esther Martell i Oriol Larré

Treball sobre

“Diagrama sistèmic“

Data: Gener 2011

Introducció

La novena i última sessió amb l’Ernest Luz, pel que fa a fonaments de la psicologia d’aquest primer semestre, va tractar sobre el genograma i el diagrama sistèmic, continuant amb l’enfocament sistèmic.

Aquests punt es centraven en la teràpia familiar estructural, que és una de les moltes aplicacions de l’enfocament sistèmic.

El creador d’aquest sistema fou Salvador Minuchin, el qual, juntament amb altres psicòlegs, a mitjans del segle XX va començar a treballar amb grups familiars utilitzant l’enfocament sistèmic com a base metodològica de les seves sessions.

Minuchin afirmava que totes les famílies tenen una estructura, i les relacions que mantenen entre ells poden derivar a:

·         Famílies amb estructura estàndard.

·         Famílies amb estructura no estàndard.

En qualsevol dels casos, no contemplava la possibilitat de la existència de famílies desestructurades.

Així doncs, el benestar o el malestar no depenen de la estructura, sinó del tipus de relacions que s’estableixen entre les persones d’aquesta estructura, per tant, els conceptes de jerarquia i poder (possibilitat de prendre decisions) van vinculats amb el de responsabilitat, i el poder, mai pot ser equitatiu.

En el cas de que els conceptes es capgiressin, es podria crear malestar en el sistema, per tant, cal gestionar i mantenir una jerarquia.

Jay Haley afirmava que les famílies tenen una evolució natural, i un encallament d’aquesta evolució causaria la manifestació dels símptomes.

Minuchin distingeix el poder de la autoritat afirmant que la autoritat te l’has de guanyar, en canvi, el poder se’t pot concedir/obtenir sense merèixer-lo. Així doncs, s’ha de gestionar el poder i s’ha de guanyar la autoritat.

La idea de frontera fa referència a l’àmbit de presa de decisions, i hi han decisions individuals , compartides, etc.

Existeixen tres tipus de fronteres:

1.    Rígidesà Sense comunicació i sense marge al diàleg (Ex: Dictador).

2.    Laxesà Invasions de territori (Ex: Professor d’institut que abdica de fer front als alumnes).

3.    FlexibleàAdmeten la comunicació i el consens (Ex: Família).

Com a eines visuals que representin una estructura (de qualsevol tipus) tenim:

·         Genograma: No plasma les relacions entre els integrants d’un sistema, únicament la estructura d’aquest sistema.

·         Diagrama: Si que plasma les relacions del sistema, així com la estructura.

Tot seguit, donaré pas al cos de la pràctica, en el qual, havíem de construir un genograma i un diagrama sistèmic.

Pràctica

En el nostre cas, ens va semblar adient inspirar-nos en un sistema familiar, el mateix per a tots dos casos i, mitjançant la comparació visual, comprovar la diferència entre un genograma i un diagrama sistèmic.

Observació: Els individus de 53 i 35 anys són dues dones (voluntàri).

Reflexió personal vinculada a la pràctica

Personalment, m’ha agradat força el descobriment del genograma i el diagrama sistèmic utilitzats en l’enfocament sistèmic, ja que, gràcies a ells, et permeten visualitzar de manera ràpida i senzilla, les relacions i la estructura d’un sistema; ja sigui familiar, laboral, social, etc.

Clarament, hem decanto més per el diagrama sistèmic, ja que trobo que el genograma és molt més limitat al representar, únicament, la estructura del sistema.

En canvi el diagrama sistèmic va molt més enllà, i representa, a més a més de la estructura, les relacions d’aquest sistema, fet important per comprendre, a primera vista, amb quina mena de sistema s’està tractant i poder fer-te més fàcilment a la idea quina mena de camí hauràs de seguir per tractar-lo.

Tot i això, i com ja és costum en aquest blog de fonament de la psicologia, li trobo un “petit-gran” problema a aquesta eina d’estudi:

Trobo que un diagrama sistèmic pot comportar, de forma involuntària, a la pressuposició i a l’error, ja que considero que les relacions que poden existir en un sistema o en una estructura són bastant més complexes del que un “simple” diagrama pot representar, i s’ha de tenir en compte, per exemple, que la relació que pugui existir entre dos germans, no es reduirà únicament a si estan bé o malament, si estan aliats o han creat una coalició envers algun tercer, etc.

Trobo que un diagrama sistèmic pot servir per fer-te una idea de les relacions que hi ha en el sistema, però no per creure-te-les al peu de la lletra i de forma incondicional.

És aquí on retornaria a la reflexió que vaig fer en la pràctica anterior, en la que considero que les relacions amb l’ambient són importants, però també són igualment importants les interioritzacions que cada individu faci de la seva percepció de l’ambient.

Amb el diagrama sistèmic podem plasmar, de forma gràfica, si dos individus estan bé o malament, però també hem de tenir en compte les raons per les quals han arribat a aquella situació, ja que la seva coneixença facilitarà molt la tasca de tractament.

No hem d’oblidar, que els éssers humans no som màquines, i molt menys que no som organismes simples; sinó que, probablement, som l’ésser o l’organisme viu, més complicat i complex que existeix, i ni tant sols en un llibre de dues mil pàgines, podríem arribar a classificar o catalogar a un individu en tota la seva magnitud, ja que sempre ens quedarien detalls i fets importants que ens deixaríem.

També hem de tenir en compte, que les relacions dels individus d’un sistema no són estàtiques, sinó que avancen i progressen (per bé o malament) cap a noves formes de relació, i la ben entesa que pugui existir avui entre dos individus, pot demà convertir-se en un focus de problemes o fins i tot en mal entesa.

Pel que fa a les afirmacions de Minuchin, estic d’acord en un aspecte i en desacord en un altre:

Estic molt d’acord en l’àmbit de les fronteres, del poder i de la autoritat.

Clarament, sempre han d’existir fronteres en les relacions dels individus d’un sistema o d’una estructura, i la elecció de quina mena de frontera decidim utilitzar, marcarà, de forma significativa i rellevant, el tipus de relacions que es crearan en el sistema.

Considero la classificació, de Minuchin, de les fronteres força afí amb la realitat (rígides, laxes o flexibles) i crec sincerament, que en tots els sistemes que existeixen hi són representades i utilitzades. Una mala utilització o una mala elecció d’aquestes fronteres pot desencadenar a un problema en el sistema.

També l’àmbit del poder i la autoritat el trobo vàlid, ja que cal diferenciar aquests dos conceptes, i cal tenir en compte que el poder pot ser atorgat sense merèixer-lo, però la autoritat s’ha de guanyar.

En qualsevol d’aquests tres conceptes, una mala distribució en el sistema desencadenarà a problemes i desavinences entre els integrants de la estructura en qüestió.

Pel que fa al meu desacord, no comparteixo la idea de Minuchin de no contemplar la possibilitat de formació de famílies desestructurades, i només considerar que, aquestes famílies únicament es poden classificar com a famílies amb estructura estàndard o famílies amb estructura no estàndard.

Primer de tot caldria definir què considera Minuchin per estàndard i no estàndard, i sense això, difícilment podré fer una crítica científicament vàlida, però a primera vista o com a primera impressió, el que a mi hem transmet amb aquesta afirmació és que existeix un model estereotipat de família normal, i la resta de famílies que no segueixin aquest model seran anormals.

Crec que, cada família (en aquest cas), o cada sistema o estructura s’ha d’adaptar als individus que el formin, i segons les relacions que mantinguin o decideixin mantenir, així com les fronteres que decideixin establir, es podran anomenar (formalment) com a estructura o sistema definit; però considero que això no ha de comportar a classificar, de forma preestablerta, a quin tipus de grup sistèmic o estructural pertany aquella família, únicament perquè s’assembli o s’allunyi a un sistema o estructura predefinit anteriorment.

De la mateixa manera, jo sí que crec en la possibilitat de creació o formació d’una família desestructurada, ja que, un sistema no estàndard pot tenir una estructura ferma i establerta, encara que no segueixi el model utòpic de “sistema perfecte”, en canvi, poden existir famílies desestructurades que no tinguin cap mena d’estructura ni valors definits de forma clara, però això no dona lloc a classificar-la com a una no-estructura o com a un no-sistema, però tampoc es podrà classificar com a no estàndard (i molt menys com a estàndard).

En definitiva i per acabar ja aquesta última reflexió del blog de fonament de la psicologia, considero     que, gràcies al diagrama sistèmic, és possible simplificar la imatge d’un individu (pel que fa a les relacions, etc.) però s’ha de tenir en compte el gran marge d’error que això pot comportar, i que únicament s’ha de considerar com a un fet o una eina orientativa, i no pas definitòria.

Pel que fa a la estructuració familiar, m’agradaria indagar més en les definicions que fa Minuchin sobre el que és estàndard, no estàndard i desestructurat, i probablement desprès de tenir coneixement i constància d’aquestes tres definicions, podré dur a terme una crítica reflexiva més vàlida que la ja esmentada anteriorment, i així també, enriquir-me culturalment  una miqueta més.

Pràctica 8: Causalitat circular

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA

Professor: Ernest Luz

PRÀCTICA 8

Treball en grup:

Angie Gañan, Maria Àngels Rivas, Lourdes Manresa, Elias Muratet i Oriol Larré

Treball sobre

“Causalitat circular“

Data: Gener 2011

Introducció

La vuitena pràctica que vàrem tractar a la darrera classe de grup petit de fonaments de la psicologia tracta sobre l’enfocament sistèmic.

Aquest enfocament parteix de dues teories distants de la psicologia:

·         La teoria General de sistemes.

·         Cibernètica.

És un enfocament sovint utilitzat , i trenca amb enfocament anteriors. Tot seguit veurem perquè.

Mentre que els enfocament anteriors es centren en l’individu (una persona), l’enfocament sistèmic es centra en grups d’individus (grups de sistemes).

Primer de tot, hem de definir un sistema com a un conjunt de persones (dues o més), que tenen un conjunt de relacions i comparteixen vincles (com per exemple un conjunt de treball, la família, els amics, etc.)

Les principals diferències entre l’enfocament sistèmic i els anteriors enfocament són els següents:

·         Mentre que per a l’enfocament sistèmic, les persones no són les que tenen el problema (les dificultats que apareixen no són fruit d’un problema intern del sistema, sinó que són un indicador de que les relacions d’aquell mateix sistema no són saludables), en la resta de sistemes anteriors, el problema el té la persona, i es centren en l’individu d’estudi.

·         Mentre que l’enfocament sistèmic no considera que es puguin determinar les causes d’arrel del problema, és més, ni tant sols li interessen (ja que la xarxa de relacions dintre d’un sistema és tant complexa que és impossible determinar la causa exacta), els altres enfocaments busquen vehementment trobar l’arrel del problema de l’individu i incidir en ell.

·          Mentre que la resta d’enfocaments defensen la causalitat lineal (A à B) : (hem punxoà m’adoloreixo), l’enfocament sistèmic defensa el model de la causalitat circular  (A ßàB) : ( Qui primer? Ou o gallina?).

En definitiva, l’enfocament sistèmic intenta esbrinar com funciona un sistema, NO el perquè.

Moltes vegades, les causes d’un comportament que iniciem poden desaparèixer, però el comportament es pot mantenir (rutina).

La cibernètica afirma que la intervenció o la no intervenció d’un/a psicòleg/a serà sempre rellevant; pot ésser bona o dolenta, però serà quelcom rellevant, ja que incideix directament en el sistema.

Aquest enfocament és fàcilment i principalment aplicable en recursos humans, educació, etc.

Existeixen les relacions saludables i les relacions “insalubles”. Les saludables són les que interessa fomentar, mentre que les “insalubles” són les que s’intenten abolir o trencar.

Gregory Bateson es va adonar de que determinades tribus indígenes tenien una sèrie de pautes d’interacció aplicables a la nostra cultura, aquetes pautes són:

·         Relació simètrica : Interacció similar (constructiva o destructiva).

·         Relació complementària: Interacció diferent (constructiva o destructiva).

En la pràctica, que tot seguit exposaré, havíem de plantejar un exemple de cada relació i de cada un dels dos factors possibles de cadascuna.

I per acabar la introducció, una citació que va mencionar l’Ernest durant el transcurs de la sessió que hem va cridar especialment la atenció, desconec si és collita pròpia o plagi, però hem va agradar i he trobat adient incloure-la aquí.

“Són les solucions que un intenta aplicar per millorar un problema les que augmentin o agreugin el problema” Ernest Luz

Pràctica

Reflexió personal vinculada a la pràctica

Trobo, sincerament, molt curiós i interessant aquest plantejament de l’enfocament sistèmic.

No hem sembla absurd ni descabellat centrar una teràpia per tractar els problemes d’un individu en el seu “ambient”  tot i que discrepo en alguna qüestió.

És lògic pensar, que la majoria dels problemes que pateix un individu són degudes a alguna influencia negativa de l’ambient, d’alguna persona, d’algun col·lectiu, etc. És el cas, per exemple, que va citar l’Ernest a classe de la noia que pateix anorèxia; no és ridícul ni extravagant pensar que pot ser degut a que les amigues li hagin dit que deixi de menjar que està molt grossa (en el fons per fer-la enfadar), o perquè la televisió estereotipa el model de dona perfecte amb unes mesures corporals determinades molt similars a les de les models (bulímiques) professionals, o perquè el pare, en un moment d’enuig, li a dit que si no deixa de menjar s’engreixarà com la seva mare, etc...

Ara bé, no estic d’acord en reduir la perspectiva professional de recerca d’informació a l’ambient de l’individu en tractament, sinó que considero que és igualment important tenir en compte com interioritza aquell individu la informació que extreu del seu voltant i com li afecta.

Citant, novament, l’exemple de la noia anorèxica, tampoc és ridícul imaginar que el seu problema sorgís, per exemple, a partir d’un desengany amorós, es a dir, que un noi la refusés i ella “imaginés” que és degut a que la veu grossa, o que, mentre ella menjava a l’hora de dinar al menjador de l’institut, uns companys de classe la miressin malament (per raons desconegudes), i ella cregués que era degut perquè la trobaven golafre i greixosa.

Tant insensat és pensar que unes circumstàncies d’aquesta mena puguin comportar a una patologia com la anorèxia? Val, sembla evident que la raó de la seva existència rau en l’exterior del pacient però, no és també important considerar rellevant la manera en que el pacient “configura” o interioritza la informació provinent d’aquest exterior?

Aquí, és on considero que, aquest model metodològic de tractament, falla, ja que considero, des de el meu modest punt de vista, que és un enfocament incomplert i limitat. És important tenir en compte tant l’exterior  com l’interior del pacient que es pretén ajudar.

Aquesta seria la part amb la que discrepo més vehementment, però no la única, com per exemple la de no considerar esbrinar el focus o l’arrel del problema, ja que, per molt complicada que aquesta tasca sigui, no serà impossible ni molt menys, i probablement, el fet de tenir constància de l’arrel del problema, alleugerirà i facilitarà el camí cap a la recuperació mental del pacient i la solució dels seus problemes.

Per altre banda, estic molt d’acord amb la afirmació, ja esmentada anteriorment a la introducció, de la cibernètica, ja que considero cert pensar que un psicòleg tant pot fer mal com bé al pacient d’estudi al incidir en el seu sistema de relacions i de vida.

Pel que fa les pautes d’interacció descobertes per Gregory Bateson, les considero força relatives. M’explicaré:

És cert que pot crear-se un model de causalitat circular (en comptes del lineal com defensen la majoria de ciències, per no dir totes), és més, tots nosaltres, en algun moment de la nostra vida, hem experimentat (o patit) alguna situació de causalitat circular, però crec que aquesta causalitat pot venir molt condicionada per la manera lingüística d’expressar-se dels individus (emissors) i, com no, de la manera de rebre i interioritzar les informacions externes (receptors), es a dir, depenen, en gran mesura, de cada individu i de la seva manera de comprendre i expressar-se, cosa que no contempla l’enfocament sistèmic.

N’és un exemple l’esquema dels dos germans que es barallen pel comandament de la televisió de la pràctica. El seu problema rau en la impossibilitat de posar-se d’acord en un tema concret (l’aclaparament absolut de controlar la televisió familiar), ja sigui per falta de comunicació o distinció d’assimilació d’informacions externes.

Així doncs, crec que les prioritats de cada individu poden tenir incidència en les seves respostes i les seves accions i, com a conseqüència, repercussió (ja sigui directa o indirecta) en les relacions d’aquest individu amb la resta de components del seu ambient, i probablement aquestes prioritats vindran donades per algun factor extern que les generi, però qui les genera, assimila, interioritza, codifica i les sent és el propi individu. Tot això ve donat per la concepció de la realitat que cada individu tingui, i sempre hi hauran concepcions d’una mateixa cosa o fet diferents.

És aquí on, llavors, entraria en joc els factors de la meva realitat, la teva realitat, i la seva realitat. Podem refermar la idea de com l’ambient de l’individu és important per a entendre un possible problema que pateixi, però també l’individu en sí mereix la atenció professional adient per a ésser tractat.

Per acabar la reflexió m’agradaria tornar a remarcar que comparteixo la idea primordial de considerar important l’entorn del pacient en tractament, i aprofundir en el coneixement de les seves característiques relacionals és vital per comprendre molt factors importants, però crec que també s’ha de tenir en compte el pacient com a individu en sí mateix; com assimila la informació externa, com es comunica amb els demés, i sobretot, com és com a persona.

Pràctica 7: Actituds Rogerianes

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA

Professor: Ernest Luz

PRÀCTICA 7

Treball individual:

Oriol Larré

Treball sobre

“Actituds Rogerianes “

Data: Desembre 2010

Introducció

La setena i última classe de l’any de fonaments de la psicologia amb l’Ernest Luz va tractar sobre les actituds rogerianes.

Aquestes actituds estan inspirades en el model de pensament ideat per Carl Rogers, un dels dos iniciadors de la psicologia humanista.

Rogers va ser el primer en realitzar un estudi amb càmera de vídeo, la qual cosa va revolucionar l’estudi de la psicoteràpia, ja que aquest tipus d’estudi tenia una tendència actualitzant (a la actualització).

Rogers afirmava que cada persona posseeix en el seu interior la saviesa de cap a on a d’evolucionar/desenvolupar-se/créixer.

Rogers es centra en les condicions de relació i les organitzacions (que poden ser saludables o “destructives”.

Existeixen tres actituds que les altres persones han d’experimentar envers a un mateix que afavoreixen al creixement i al desenvolupament humà:

1.    Acceptació incondicional: Consisteix en acceptar a les persones pel que són; éssers humans, independentment de la seva condició, formació, poder, etc; distingint el que una persona és i el que fa.

2.    Comprensió empàtica: Aquesta empatia també la podem denominar com a simpatia, ja que la empatia vol dir identificar-se i prou, i això limita o impossibilita la ajuda perquè sentiràs el mateix i no podràs ajudar des de el teu punt de vista, i és la capacitat humana de posar-se en la pell de l’altre i poder sentir, entendre,etc; com ho fa l’altre. Fins i tot els significats que pretén transmetre.

3.    Autenticitat, Congruència, Coherència: Actitud de sentir, pensar i actuar sense contradiccions, transmetent autenticitat i coherència.

Rogers advertia que, si una persona intentava obrir-se i era ridiculitzada, ignorada o fins i tot menyspreada, aquella persona podia convertir-se en una “persona presó”, ja que es replegarà en sí mateixa i no s’obrirà mai més a ningú.

“Cada persona sap com créixer, únicament hem d’afavorir a les condicions òptimes per facilitar-li la tasca” Carl Rogers/Ernest Luz

Reflexió vinculada al documental “Pensant en els altres”

El documental que vàrem veure a classe s’anomena “Pensant en els altres”, retransmès temps enrere pel programa de Tv3 60minuts.

En aquest documental, podem observar, clarament, la posada en pràctica de les actituds rogerianes en una escola pública infantil de Minami Kodatsumo, a la ciutat de Kanazawa, Japó.

El film tracta de fer un seguiment, al llarg de tot un curs, d’una classe de primària de Japó amb un professor, com a  tutor, molt afiliat a les tendències rogerianes, el qual fomenta, incondicionalment, les tres actituds esmentades anteriorment que afavoreixen al creixement i al desenvolupament de les persones com a tals: acceptació incondicional, comprensió empàtica i autenticitat/coherència.

De les tres actituds, les més destacables, en el documental,són les de la acceptació incondicional i la comprensió empàtica.

El mestre Toshiro Kanamori, intenta conjugar l’aprenentatge i la diversió dels seus alumnes, mitjançant jocs i proves educatives amb l’objectiu primordial d’ensenyar a viure mitjançant la convivència i les relacions socials, tant internes com externes.

Amb les pràctiques portades a terme pel professor, tots els alumnes aconsegueixen comprendre i identificar-se amb els altres, i acaben parlant obertament de temes que tenien enterrats dins seu o amagats (la majoria per pèrdues familiars); com per exemple, en el cas d’una nena, la mort del seu pare quan ella era, tot just, un nadó de pocs mesos. Tot i no haver-lo conegut, la nena tenia amagat dins seu unes sensacions i uns sentiments de melancolia i tristesa absoluts que, finalment, comparteix amb la resta de companys de forma oberta.

També durant el transcurs del curs, un nen perd el seu pare. Desprès de faltar unes dies a classe, al tornar, la resta de companys (gràcies als ensenyaments del seu mestre) s’esforcen en comprendre el dolor del seu company i creen forts lligams  entre ells.

Durant el curs, tot i que els alumnes són força receptius i intenten fomentar la empatia, també succeeixen esdeveniments conflictius, com ara el “bulling” que va patir un alumne a causa de les burles d’alguns companys a causa de les males notes. El mestre, ràpidament, va tallar d’arrel el problema mitjançant l’esforç de fer entendre als alumnes que no estava bé riure’s d’un company per les notes, ja que podia passar-li a qualsevol i, mitjançant el record de la fomentació de la empatia, va aconseguir que la resta d’alumnes, es podessin en la pell del seu company “atacat” i així entendre, finalment, la crueltat i l’error dels seus actes.

També existiren conflictes a causa d’alumnes bellugadissos, amb els quals, en una ocasió, el professor castigà a un per parlar a classe sense poder provar una maqueta de “balsa” que van construir els propis alumnes. Aquest fet es donà cap al final del curs acadèmic, i és on quedà palesa de l’èxit rotund d’aquest professor amb els alumnes, quan gràcies a la comprensió empàtica i a la acceptació incondicional que arrelar en els alumnes, tota la classe es posà d’acord en no provar ningú la maqueta (que, per altre banda, a tots els hi feia molta il·lusió provar) si el seu company castigat no la gaudia també.

Així doncs, podem constatar que el mestre, mitjançant tècniques rogerianes, va aconseguir instaurar una harmonia i una ben entesa entre tots els components del grup classe (alumnes i mestre).

El que ara caldria analitzar és, si realment és factible de cara a la societat en la que vivim i, per tant, comprovar com són les vides i les actituds d’aquests alumnes observats al món exterior. No hem d’oblidar, que la nostra societat (mundial) està molt condicionada per la avarícia, l’egoisme i el benestar personal, i sovint, la gent es “mou” d’una manera ecpàtica, buscant el bé propi independentment de les emocions alienes.  

És innegable, que una “societat rogeriana” seria molt fructífera i milloraria moltíssim el benestar global de la societat, però també és igualment innegable que és molt difícil (per no dir impossible) aconseguir que la societat canvií la seva manera de pensar capitalista i egoista, i es centri en mirar més cap als altres en comptes de cap a ells mateixos.

Per aconseguir-ho, probablement s’hauria de començar educant el infants des de les seves etapes més primerenques de formació (com els del documental), la qual cosa també provocaria un problema, i és que, quan aquests infants sortissin al carrer, s’estavellarien amb la crua realitat que marca el nostre món i, segurament, fracassarien en el seu intent d’aplicar el que han après.

Així doncs, el mitjà per aconseguir-ho seria canviar, primer de tot, la mentalitat dels adults que fan que el món “es mogui”, cosa evidentment complicada o impossible.  

Per tant, quin seria el mecanisme més vàlid per canviar la mentalitat de la societat i aconseguir enfocar-la cap a les tendències rogerianes? Difícil resposta, ja que donaria peu a un debat gairebé etern.

Pràctica 6: Necessitats humanes

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA

Professor: Ernest Luz

PRÀCTICA 6

Composició de l’Equip de Treball:

Jose Luís Gala, Cristian Jiménez i Oriol Larré

Treball sobre

“Necessitats humanes“

Data: Desembre 2010

Introducció

La sisena pràctica de fonaments de psicologia tracta el tema de la psicologia humanista tractat a classe amb el professor Ernest Luz, nascuda gràcies a Abraham Maslow i a Carl Rogers, el quals no estaven gaire d’acord ni amb el conductisme ni amb el psicoanàlisi, ja que consideraven que factors com l’alegria, la valentia, la creativitat, etc; formaven part del concepte de persona.

Segons Maslow, les necessitats són allò que si no es cobreix, poden provocar el sorgiment d’una malaltia o fins i tot la mort de la persona que experimenta la mancança.

Tot i això, existeixen dos graus diferents de necessitats, les necessitats autèntiques i les pseudonecessitats. Aquestes últimes, són falses, i es poden barrejar amb capricis, desitjos,etc.

Sovint, diferenciar entre necessitats autèntiques i pseudonecessitats és complicat, però molt necessari, per tal d’aconseguir enriquir la proliferació o el creixement de la persona com a tal.

Cada persona disposa del mecanismes i els matisos que la poden fer créixer de forma innata, i l’ambient, la ajuda.

També distingim entre tres tipus d’ambients diferents: psicològics, fisiològics i espirituals; tots ells poden convertir-se, de la mateixa manera, en ambients saludables o degeneratius per a la persona que els experimenti.

Així doncs, el principal objectiu de la teràpia humanista és detectar les necessitats autèntiques que li manquen a la persona d’estudi, i mirar de trobar mecanismes per a poder cobrir-les.

Maslow va crear una piràmide jeràrquica de les necessitats humanes que, segons el propi Maslow, no sempre es compleix.

Tot seguit, donaré pas a la pràctica en sí, que tracta d’exemplificar comportaments orientats a la satisfacció de necessitats humanes autèntiques, tant constructius (s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica i tothom en surt beneficiat), destructius (s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica però algú en surt perjudicat) i fallits (no s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica); agafant com a model de base als cinc nivells de la piràmide de Maslow.

Pràctica: Comportaments orientats a la satisfacció de necessitats autèntiques.

1.    Necessitats Fisiològiques: Menjar.

a.    Constructius: Cuinar i sopar amb la parella.

b.    Destructius: Robar per a poder menjar.

c.    Fallits: Menjar en gran quantitat per a poder aguantar més temps sense tornar a fer-ho.

2.    Necessitats de Seguretat: Integritat física.

a.    Constructius: Passar de viure d’un lloc problemàtic o conflictiu a un altre més tranquil.

b.    Destructius: Armar-te per circular pel carrer i atacar o matar a qui sospitis que t’agredirà.

c.    Fallits: Intentar mudar-te d’un barri problemàtic a un altre de més tranquil i comprovar que no disposes de recursos per fer-ho.

3.    Necessitats de Pertinença: Grup d’amics de futbol (Barça).

a.    Constructius: Fer-se soci del club (Barça) i anar al camp (Camp Nou) a animar a l’equip.

b.    Destructius: Afiliar-te amb els hooligans del club (Boixos Nois) i anar a cops i a garrotades en nom del club.

c.    Fallits: Dirigir-te al camp per animar al teu equip i patir una averia del teu mitjà de transport amb la conseqüència de no arribar a temps.

4.    Necessitats d’Estimació: Sentir-se respectat.

a.    Constructius: Realitzar una tasca en grup/equip ben feta.

b.    Destructius: Crear-te una imatge pública de violent i agressiu per a ser respectat (busca-raons).

c.    Fallits: Intentar “estovar” a algú per aconseguir el seu respecte i acabar rebent tu.

5.    Necessitats d’Autorealització: Moralitat.

a.    Constructius: Escriure una novel·la/obra amb els principis morals personals. Exemple: Kant.

b.    Destructius: Imposar principis morals i ideals amb la violència. Exemple: Hitler.

c.    Fallits: Intentar imposar principis morals i ideals i trobar-te faltat de recursos. Exemple: Tejero.

Reflexió personal vinculada a la pràctica

He d’admetre, que m’ha agradat força el posicionament d’aquest nou corrent de la psicologia que hem tractat (psicologia humanista) i que, analitzant-ho freda i detingudament, és lògic i factible coincidir amb molts dels aspectes que exposa aquesta línia de pensament , com ara el fet de que són les necessitats les que, en bona part, condicionen els diferents nivells de l’estat anímic de la persona i dels que l’envolten, i del creixement o decreixement personal que aquesta pot experimentar, ja que, en el fons i d’una manera força destacable, tots ens movem per a satisfer les necessitats que, un cop realitzades, ens aporten un grau, major o menor depenent de la necessitat i de la importància que cada individu li doni, de felicitat, benestar i autorealització personal.

Ara bé, com ja he citat, cal matisar en la autonomia de cada individu, i en les seves prioritats que, probablement, seran sempre diferents en algun o altre àmbit, respecte a les prioritats dels altres.

Personalment considero, que és molt utòpic intentar generalitzar quines són les necessitats globals que han de tenir totes les persones d’una manera jeràrquica, i quin és el “prototip ideal” de persona autorealitzada; ja que, per a un individu que pateixi fam, la seva necessitat més autèntica serà la d’aconseguir una peça de pa, mentre que algú que no pateixi aquesta mancança, la seva necessitat autèntica més important pot ser, per exemple, la de dormir.

També considero utòpic el fet de realitzar una classificació del caire comportamental en constructiu, destructiu o fallit, ja que per a unes persones, el fet de matar o d’abastir-se de la violència els hi pot aportar el cobriment d’unes necessitats autèntiques i amb un caire constructiu (com per exemple el terrorisme inicial d’E.T.A que lluitava per la alliberació popular del franquisme i l’assoliment de la independència del País Basc), i d’altres, que considerin, des de el seu punt de vista ètic, que són individus malalts que no cobreixen necessitats autèntiques i, que si ho fan, ho aconsegueixen mitjançant comportaments destructius (o en el cas de l’exemple exposat, fallits).

Així doncs, aquí entraria un nou tema de debat que condicionaria molt aquesta classificació, la ètica personal,normalment condicionada per l’ambient en el que creix i es forma la personalitat de la persona i el propi individu com a conjunt; com per exemple la situació, les lleis, la cultura, els costums, etc, del país en el que visqui.

Per tant, crec sincerament que el tipus de necessitats i el grau d’importància que cada individu cataloga a aquestes mateixes, és tant ampli i variat com persones que viuen al planeta terra, i que és absurd intentar globalitzar i jerarquitzar quines són millors o pitjors, més important o menys, ja que el grau d’importància rau en la personalització de la necessitat de cada individu, i de com la interioritzi.

Tot seguit exposaré un exemple amb el que, espero, simplifiqui la comprensió de les darreres afirmacions:

Un infant, que s’hagi barallat a la escola amb un molt bon amic seu, i que la discussió l’hagi trastornat emocionalment, i hagi provocat que, aquest infant, entri en un estat de tristesa i melancolia. Quan arriba a casa, corre a explicar-li a la seva mare, i aquesta, menyspreant (sense malicia) la importància dels fets, li digui al seu fill que això no és important i que no la molesti per tonteries així, que prous mals de cap té ella a causa de problemes econòmics familiars.

Per a aquesta mare, el problema del seu fill no és important, ja que ella es troba en una situació on troba una mancança de les seves necessitats autèntiques (diners, amb tot el que aquests comporten) i necessita cobrir-les sigui com sigui, i considera el problema del seu fill com a una tonteria comparant-lo amb el seu problema. Una posició lògica que la majoria de nosaltres adoptaríem però, analitzem ara la posició de l’infant: ell no comprèn el grau d’importància que representa per a la seva mare el problema que ella pateix, i per a ell, la discussió amb el seu company és de vital importància (una necessitat autèntica per a ell), i no entén perquè la seva mare no ho veu igual que ell.

Aquí és demostra, resumidament, com dues persones poden jerarquitzar de diferent manera, les seves necessitats autèntiques, i comprovar que la importància de les necessitats, no és vàlida mitjançant una jerarquització globalitzada, sinó que rau el la interiorització de les necessitats de cada individu.

En definitiva, i resumint la meva opinió exposada en aquesta reflexió; coincideixo amb la psicologia humanista en afirmar que, són les necessitats les que, gràcies al seu cobriment, ens permeten créixer i formar-nos com a persones, però, cal puntualitzar que, una mateixa necessitat, pot implicar un major o menor grau d’importància segons com la interioritzi cada individu, i segons el nivell preferencial que li aporti.