Pràctica 8: Causalitat circular

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA

Professor: Ernest Luz

PRÀCTICA 8

Treball en grup:

Angie Gañan, Maria Àngels Rivas, Lourdes Manresa, Elias Muratet i Oriol Larré

Treball sobre

“Causalitat circular“

Data: Gener 2011

Introducció

La vuitena pràctica que vàrem tractar a la darrera classe de grup petit de fonaments de la psicologia tracta sobre l’enfocament sistèmic.

Aquest enfocament parteix de dues teories distants de la psicologia:

·         La teoria General de sistemes.

·         Cibernètica.

És un enfocament sovint utilitzat , i trenca amb enfocament anteriors. Tot seguit veurem perquè.

Mentre que els enfocament anteriors es centren en l’individu (una persona), l’enfocament sistèmic es centra en grups d’individus (grups de sistemes).

Primer de tot, hem de definir un sistema com a un conjunt de persones (dues o més), que tenen un conjunt de relacions i comparteixen vincles (com per exemple un conjunt de treball, la família, els amics, etc.)

Les principals diferències entre l’enfocament sistèmic i els anteriors enfocament són els següents:

·         Mentre que per a l’enfocament sistèmic, les persones no són les que tenen el problema (les dificultats que apareixen no són fruit d’un problema intern del sistema, sinó que són un indicador de que les relacions d’aquell mateix sistema no són saludables), en la resta de sistemes anteriors, el problema el té la persona, i es centren en l’individu d’estudi.

·         Mentre que l’enfocament sistèmic no considera que es puguin determinar les causes d’arrel del problema, és més, ni tant sols li interessen (ja que la xarxa de relacions dintre d’un sistema és tant complexa que és impossible determinar la causa exacta), els altres enfocaments busquen vehementment trobar l’arrel del problema de l’individu i incidir en ell.

·          Mentre que la resta d’enfocaments defensen la causalitat lineal (A à B) : (hem punxoà m’adoloreixo), l’enfocament sistèmic defensa el model de la causalitat circular  (A ßàB) : ( Qui primer? Ou o gallina?).

En definitiva, l’enfocament sistèmic intenta esbrinar com funciona un sistema, NO el perquè.

Moltes vegades, les causes d’un comportament que iniciem poden desaparèixer, però el comportament es pot mantenir (rutina).

La cibernètica afirma que la intervenció o la no intervenció d’un/a psicòleg/a serà sempre rellevant; pot ésser bona o dolenta, però serà quelcom rellevant, ja que incideix directament en el sistema.

Aquest enfocament és fàcilment i principalment aplicable en recursos humans, educació, etc.

Existeixen les relacions saludables i les relacions “insalubles”. Les saludables són les que interessa fomentar, mentre que les “insalubles” són les que s’intenten abolir o trencar.

Gregory Bateson es va adonar de que determinades tribus indígenes tenien una sèrie de pautes d’interacció aplicables a la nostra cultura, aquetes pautes són:

·         Relació simètrica : Interacció similar (constructiva o destructiva).

·         Relació complementària: Interacció diferent (constructiva o destructiva).

En la pràctica, que tot seguit exposaré, havíem de plantejar un exemple de cada relació i de cada un dels dos factors possibles de cadascuna.

I per acabar la introducció, una citació que va mencionar l’Ernest durant el transcurs de la sessió que hem va cridar especialment la atenció, desconec si és collita pròpia o plagi, però hem va agradar i he trobat adient incloure-la aquí.

“Són les solucions que un intenta aplicar per millorar un problema les que augmentin o agreugin el problema” Ernest Luz

Pràctica

Reflexió personal vinculada a la pràctica

Trobo, sincerament, molt curiós i interessant aquest plantejament de l’enfocament sistèmic.

No hem sembla absurd ni descabellat centrar una teràpia per tractar els problemes d’un individu en el seu “ambient”  tot i que discrepo en alguna qüestió.

És lògic pensar, que la majoria dels problemes que pateix un individu són degudes a alguna influencia negativa de l’ambient, d’alguna persona, d’algun col·lectiu, etc. És el cas, per exemple, que va citar l’Ernest a classe de la noia que pateix anorèxia; no és ridícul ni extravagant pensar que pot ser degut a que les amigues li hagin dit que deixi de menjar que està molt grossa (en el fons per fer-la enfadar), o perquè la televisió estereotipa el model de dona perfecte amb unes mesures corporals determinades molt similars a les de les models (bulímiques) professionals, o perquè el pare, en un moment d’enuig, li a dit que si no deixa de menjar s’engreixarà com la seva mare, etc...

Ara bé, no estic d’acord en reduir la perspectiva professional de recerca d’informació a l’ambient de l’individu en tractament, sinó que considero que és igualment important tenir en compte com interioritza aquell individu la informació que extreu del seu voltant i com li afecta.

Citant, novament, l’exemple de la noia anorèxica, tampoc és ridícul imaginar que el seu problema sorgís, per exemple, a partir d’un desengany amorós, es a dir, que un noi la refusés i ella “imaginés” que és degut a que la veu grossa, o que, mentre ella menjava a l’hora de dinar al menjador de l’institut, uns companys de classe la miressin malament (per raons desconegudes), i ella cregués que era degut perquè la trobaven golafre i greixosa.

Tant insensat és pensar que unes circumstàncies d’aquesta mena puguin comportar a una patologia com la anorèxia? Val, sembla evident que la raó de la seva existència rau en l’exterior del pacient però, no és també important considerar rellevant la manera en que el pacient “configura” o interioritza la informació provinent d’aquest exterior?

Aquí, és on considero que, aquest model metodològic de tractament, falla, ja que considero, des de el meu modest punt de vista, que és un enfocament incomplert i limitat. És important tenir en compte tant l’exterior  com l’interior del pacient que es pretén ajudar.

Aquesta seria la part amb la que discrepo més vehementment, però no la única, com per exemple la de no considerar esbrinar el focus o l’arrel del problema, ja que, per molt complicada que aquesta tasca sigui, no serà impossible ni molt menys, i probablement, el fet de tenir constància de l’arrel del problema, alleugerirà i facilitarà el camí cap a la recuperació mental del pacient i la solució dels seus problemes.

Per altre banda, estic molt d’acord amb la afirmació, ja esmentada anteriorment a la introducció, de la cibernètica, ja que considero cert pensar que un psicòleg tant pot fer mal com bé al pacient d’estudi al incidir en el seu sistema de relacions i de vida.

Pel que fa les pautes d’interacció descobertes per Gregory Bateson, les considero força relatives. M’explicaré:

És cert que pot crear-se un model de causalitat circular (en comptes del lineal com defensen la majoria de ciències, per no dir totes), és més, tots nosaltres, en algun moment de la nostra vida, hem experimentat (o patit) alguna situació de causalitat circular, però crec que aquesta causalitat pot venir molt condicionada per la manera lingüística d’expressar-se dels individus (emissors) i, com no, de la manera de rebre i interioritzar les informacions externes (receptors), es a dir, depenen, en gran mesura, de cada individu i de la seva manera de comprendre i expressar-se, cosa que no contempla l’enfocament sistèmic.

N’és un exemple l’esquema dels dos germans que es barallen pel comandament de la televisió de la pràctica. El seu problema rau en la impossibilitat de posar-se d’acord en un tema concret (l’aclaparament absolut de controlar la televisió familiar), ja sigui per falta de comunicació o distinció d’assimilació d’informacions externes.

Així doncs, crec que les prioritats de cada individu poden tenir incidència en les seves respostes i les seves accions i, com a conseqüència, repercussió (ja sigui directa o indirecta) en les relacions d’aquest individu amb la resta de components del seu ambient, i probablement aquestes prioritats vindran donades per algun factor extern que les generi, però qui les genera, assimila, interioritza, codifica i les sent és el propi individu. Tot això ve donat per la concepció de la realitat que cada individu tingui, i sempre hi hauran concepcions d’una mateixa cosa o fet diferents.

És aquí on, llavors, entraria en joc els factors de la meva realitat, la teva realitat, i la seva realitat. Podem refermar la idea de com l’ambient de l’individu és important per a entendre un possible problema que pateixi, però també l’individu en sí mereix la atenció professional adient per a ésser tractat.

Per acabar la reflexió m’agradaria tornar a remarcar que comparteixo la idea primordial de considerar important l’entorn del pacient en tractament, i aprofundir en el coneixement de les seves característiques relacionals és vital per comprendre molt factors importants, però crec que també s’ha de tenir en compte el pacient com a individu en sí mateix; com assimila la informació externa, com es comunica amb els demés, i sobretot, com és com a persona.