Pràctica 7: Actituds Rogerianes

PSICOLOGIA. CURS 2010-2011

ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA

Professor: Ernest Luz

PRÀCTICA 7

Treball individual:

Oriol Larré

Treball sobre

“Actituds Rogerianes “

Data: Desembre 2010

Introducció

La setena i última classe de l’any de fonaments de la psicologia amb l’Ernest Luz va tractar sobre les actituds rogerianes.

Aquestes actituds estan inspirades en el model de pensament ideat per Carl Rogers, un dels dos iniciadors de la psicologia humanista.

Rogers va ser el primer en realitzar un estudi amb càmera de vídeo, la qual cosa va revolucionar l’estudi de la psicoteràpia, ja que aquest tipus d’estudi tenia una tendència actualitzant (a la actualització).

Rogers afirmava que cada persona posseeix en el seu interior la saviesa de cap a on a d’evolucionar/desenvolupar-se/créixer.

Rogers es centra en les condicions de relació i les organitzacions (que poden ser saludables o “destructives”.

Existeixen tres actituds que les altres persones han d’experimentar envers a un mateix que afavoreixen al creixement i al desenvolupament humà:

1.    Acceptació incondicional: Consisteix en acceptar a les persones pel que són; éssers humans, independentment de la seva condició, formació, poder, etc; distingint el que una persona és i el que fa.

2.    Comprensió empàtica: Aquesta empatia també la podem denominar com a simpatia, ja que la empatia vol dir identificar-se i prou, i això limita o impossibilita la ajuda perquè sentiràs el mateix i no podràs ajudar des de el teu punt de vista, i és la capacitat humana de posar-se en la pell de l’altre i poder sentir, entendre,etc; com ho fa l’altre. Fins i tot els significats que pretén transmetre.

3.    Autenticitat, Congruència, Coherència: Actitud de sentir, pensar i actuar sense contradiccions, transmetent autenticitat i coherència.

Rogers advertia que, si una persona intentava obrir-se i era ridiculitzada, ignorada o fins i tot menyspreada, aquella persona podia convertir-se en una “persona presó”, ja que es replegarà en sí mateixa i no s’obrirà mai més a ningú.

“Cada persona sap com créixer, únicament hem d’afavorir a les condicions òptimes per facilitar-li la tasca” Carl Rogers/Ernest Luz

Reflexió vinculada al documental “Pensant en els altres”

El documental que vàrem veure a classe s’anomena “Pensant en els altres”, retransmès temps enrere pel programa de Tv3 60minuts.

En aquest documental, podem observar, clarament, la posada en pràctica de les actituds rogerianes en una escola pública infantil de Minami Kodatsumo, a la ciutat de Kanazawa, Japó.

El film tracta de fer un seguiment, al llarg de tot un curs, d’una classe de primària de Japó amb un professor, com a  tutor, molt afiliat a les tendències rogerianes, el qual fomenta, incondicionalment, les tres actituds esmentades anteriorment que afavoreixen al creixement i al desenvolupament de les persones com a tals: acceptació incondicional, comprensió empàtica i autenticitat/coherència.

De les tres actituds, les més destacables, en el documental,són les de la acceptació incondicional i la comprensió empàtica.

El mestre Toshiro Kanamori, intenta conjugar l’aprenentatge i la diversió dels seus alumnes, mitjançant jocs i proves educatives amb l’objectiu primordial d’ensenyar a viure mitjançant la convivència i les relacions socials, tant internes com externes.

Amb les pràctiques portades a terme pel professor, tots els alumnes aconsegueixen comprendre i identificar-se amb els altres, i acaben parlant obertament de temes que tenien enterrats dins seu o amagats (la majoria per pèrdues familiars); com per exemple, en el cas d’una nena, la mort del seu pare quan ella era, tot just, un nadó de pocs mesos. Tot i no haver-lo conegut, la nena tenia amagat dins seu unes sensacions i uns sentiments de melancolia i tristesa absoluts que, finalment, comparteix amb la resta de companys de forma oberta.

També durant el transcurs del curs, un nen perd el seu pare. Desprès de faltar unes dies a classe, al tornar, la resta de companys (gràcies als ensenyaments del seu mestre) s’esforcen en comprendre el dolor del seu company i creen forts lligams  entre ells.

Durant el curs, tot i que els alumnes són força receptius i intenten fomentar la empatia, també succeeixen esdeveniments conflictius, com ara el “bulling” que va patir un alumne a causa de les burles d’alguns companys a causa de les males notes. El mestre, ràpidament, va tallar d’arrel el problema mitjançant l’esforç de fer entendre als alumnes que no estava bé riure’s d’un company per les notes, ja que podia passar-li a qualsevol i, mitjançant el record de la fomentació de la empatia, va aconseguir que la resta d’alumnes, es podessin en la pell del seu company “atacat” i així entendre, finalment, la crueltat i l’error dels seus actes.

També existiren conflictes a causa d’alumnes bellugadissos, amb els quals, en una ocasió, el professor castigà a un per parlar a classe sense poder provar una maqueta de “balsa” que van construir els propis alumnes. Aquest fet es donà cap al final del curs acadèmic, i és on quedà palesa de l’èxit rotund d’aquest professor amb els alumnes, quan gràcies a la comprensió empàtica i a la acceptació incondicional que arrelar en els alumnes, tota la classe es posà d’acord en no provar ningú la maqueta (que, per altre banda, a tots els hi feia molta il·lusió provar) si el seu company castigat no la gaudia també.

Així doncs, podem constatar que el mestre, mitjançant tècniques rogerianes, va aconseguir instaurar una harmonia i una ben entesa entre tots els components del grup classe (alumnes i mestre).

El que ara caldria analitzar és, si realment és factible de cara a la societat en la que vivim i, per tant, comprovar com són les vides i les actituds d’aquests alumnes observats al món exterior. No hem d’oblidar, que la nostra societat (mundial) està molt condicionada per la avarícia, l’egoisme i el benestar personal, i sovint, la gent es “mou” d’una manera ecpàtica, buscant el bé propi independentment de les emocions alienes.  

És innegable, que una “societat rogeriana” seria molt fructífera i milloraria moltíssim el benestar global de la societat, però també és igualment innegable que és molt difícil (per no dir impossible) aconseguir que la societat canvií la seva manera de pensar capitalista i egoista, i es centri en mirar més cap als altres en comptes de cap a ells mateixos.

Per aconseguir-ho, probablement s’hauria de començar educant el infants des de les seves etapes més primerenques de formació (com els del documental), la qual cosa també provocaria un problema, i és que, quan aquests infants sortissin al carrer, s’estavellarien amb la crua realitat que marca el nostre món i, segurament, fracassarien en el seu intent d’aplicar el que han après.

Així doncs, el mitjà per aconseguir-ho seria canviar, primer de tot, la mentalitat dels adults que fan que el món “es mogui”, cosa evidentment complicada o impossible.  

Per tant, quin seria el mecanisme més vàlid per canviar la mentalitat de la societat i aconseguir enfocar-la cap a les tendències rogerianes? Difícil resposta, ja que donaria peu a un debat gairebé etern.