PSICOLOGIA. CURS 2010-2011
ASSIGNATURA: FONAMENTS DE PSICOLOGIA
Professor: Ernest Luz
Professor: Ernest Luz
PRÀCTICA 5
Treball Individual:
Oriol Larré
Oriol Larré
Treball sobre
“La pel·lícula : “Freud. Pasión secreta, de John Huston.
El complex d’Èdip”
“La pel·lícula : “Freud. Pasión secreta, de John Huston.
El complex d’Èdip”
Data: Desembre 2010
Introducció
La pel·lícula que el dilluns dia 29 de novembre varem veure a classe de fonaments a la psicologia va ésser “Freud, la pasión secreta, del director John Huston”, en la qual, es mostra els inicis de Sigmund Freud en el tractament psicològic de pacients amb problemes o anomalies psicològiques, mitjançant la hipnosis.
La pel·lícula segueix, gradualment, els avenços i problemes als quals es va haver d’enfrontar Freud, en la seva particular recerca del tractament de “malalties” com ara la histèria. Aquests problemes eren tant de caire professional com personal.
Els aspecte principals que apareixen al llarg de la pel·lícula són els mecanismes de defensa. Aquests mecanismes no només sorgeixen en pacients del propi Freud o del seu company professional, Josef Breuer; sinó que també els realitzen els propis metges i professionals mèdics, d’entre els que s’inclou al propi Freud.
Com ja he citat anteriorment, la temàtica principal de la pel·lícula gira entorn a diferents mecanismes de defensa, tot i això, jo centraré la meva pràctica entorn a un punt que hem va cridar especialment la atenció, el complex d’Èdip mostrat per un dels seus pacient, en Carl Von Schlossen.
Abans de tot, m’agradaria incloure en aquest apartat de la meva pràctica l’origen del mite d’Èdip, que comportarà al propi complex d’Èdip.
El Mite d’Èdip
Abans de casar-se, Laios i Iocasta van consultar l'Oracle de Delfos, el qual els advertí que "el fill que tinguessin arribaria a ser assassí del seu pare i espòs de la seva mare". Laios, en veure néixer el seu primer fill, tement l'acompliment del destí, va encarregar a un servent fidel que matés la criatura, però el serf, compadit per la fragilitat del nen, es va limitar a abandonar-lo a la muntanya, lligat pels peus a un arbre. D'aquí li ve a Èdip el seu nom (Peus inflats). Un pastor anomenat Forbas, que pasturava els ramats de Polibi, rei de Corint, el va alliberar i el va infantar. Finalment Polibi i la seva dona Peribea el van adoptar com a fill propi. Aviat Èdip va destacar per la seva força extraordinària i la seva Intel·ligència. A tal punt que provocava l'enveja dels seus companys de joc, fins que un d'ells, ressentit, li va revelar el seu origen adoptiu. Èdip, turmentat per aquesta idea consulta l'Oracle de Delfos. Aquest, com passa sovint amb tots el oracles, li contesta una frase enigmàtica que desencadena la tragèdia: "No tornis mai al teu país d'origen si no vols cometre l'assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare". Commogut per aquestes paraules, Èdip decideix no tornar mai més a Corint, desconeixent que no és en realitat la seva pàtria originaria.
Abans de casar-se, Laios i Iocasta van consultar l'Oracle de Delfos, el qual els advertí que "el fill que tinguessin arribaria a ser assassí del seu pare i espòs de la seva mare". Laios, en veure néixer el seu primer fill, tement l'acompliment del destí, va encarregar a un servent fidel que matés la criatura, però el serf, compadit per la fragilitat del nen, es va limitar a abandonar-lo a la muntanya, lligat pels peus a un arbre. D'aquí li ve a Èdip el seu nom (Peus inflats). Un pastor anomenat Forbas, que pasturava els ramats de Polibi, rei de Corint, el va alliberar i el va infantar. Finalment Polibi i la seva dona Peribea el van adoptar com a fill propi. Aviat Èdip va destacar per la seva força extraordinària i la seva Intel·ligència. A tal punt que provocava l'enveja dels seus companys de joc, fins que un d'ells, ressentit, li va revelar el seu origen adoptiu. Èdip, turmentat per aquesta idea consulta l'Oracle de Delfos. Aquest, com passa sovint amb tots el oracles, li contesta una frase enigmàtica que desencadena la tragèdia: "No tornis mai al teu país d'origen si no vols cometre l'assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare". Commogut per aquestes paraules, Èdip decideix no tornar mai més a Corint, desconeixent que no és en realitat la seva pàtria originaria.
Èdip marxa de Delfos a l'aventura cap a Beòcia, fins que per un camí estret es troba amb quatre persones, una de les quals, un home vell, de mala manera li exigeix que surti del camí perquè pugui passar ell i el seu carro.
Després d'una disputa Èdip mata aquest home vell, qui tràgicament era el seu pare Laios. Així s'acompleix la primera part de l'oracle. Tebes es va quedar sense rei, i a més a més, va patir una nova desgràcia: l'Esfinx, un monstre amb rostre i mans de dona, la veu d'home, cos de gos, cua de serp, ales d'au i urpes de lleó, assolava tota la contrada. Se situava a un turó a l'entrada de la ciutat de Tebes i a tots els vianants els proposava un enigma i si no li'n donaven resposta els devorava. Creont, germà de Iocasta, havent pres temporalment la regència de la ciutat, davant d'aquesta xacra que s'enduia milers de vides, va anunciar que concediria la corona de Tebes i la seva reina a qui destruís el monstre.
L'enigma de l'Esfinx era:
"Quin és l'animal que pel matí té quatre peus, al migdia en té dos i a la
tarda tres?"
"Quin és l'animal que pel matí té quatre peus, al migdia en té dos i a la
tarda tres?"
Èdip, delerós de glòria i curull d'enginy, va anar a l'encontre de la bèstia i va respondre: "L'home. A la infantesa camina a quatre grapes; quan és adult, amb dos peus, i que és vell, va amb bastó". L'Esfinx enfurismada se suïcidà en sentir la resposta d'Èdip. Aquesta actitud altiva que sempre va mostrar és un dels motors de la tragèdia: l'hybris o petulància davant els déus pel fet de no acceptar del tot la condició humana. Aquests solen fer pagar dolorosament aquesta pretensió amb humiliacions i violència i només quan l'home ha comprès la seva condició pot trobar la pau.
Així fou com Èdip esdevingué rei de Tebes. Casat amb la seva mare sense saber-ho tingueren dos fills: Etèocles i Polinices i també dues filles, Antígona i Ismene.
Així fou com Èdip esdevingué rei de Tebes. Casat amb la seva mare sense saber-ho tingueren dos fills: Etèocles i Polinices i també dues filles, Antígona i Ismene.
Molts anys després del matrimoni una pesta horrorosa assola la ciutat. És l'inici de la trama d'Èdip Rei de Sòfocles. Aquesta pesta matava homes i dones per igual i s'estengué a tota la ciutat. Èdip envià Creont a Delfos per preguntar a l'oracle com alliberar la ciutat de tal dissort. Apol•lo contesta que la pesta no cessarà fins que sigui castigat l'assassí de Laios, encara present a Tebes. Èdip emprèn aleshores una investigació per descobrir el culpable, investigació que acabarà revelant la terrible veritat: un missatger que arriba de Corint per anunciar-li la mort de Polibi li confessà que el va recollir d'infant i el servent de Laios resultà ser el mateix, Forbas, el pastor que el va abandonar.
D'aquesta manera Èdip descobrí que el seu destí s'havia acomplert inexorablement, malgrat els intents del seu pare i d'ell mateix per evitar-ho: matà el seu pare i es casà amb la seva mare. Iocasta, horroritzada per l’incest comès, es suïcidà penjant-se, mentre que Èdip es tragué els ulls amb la punta d'una espasa per no veure els seus crims i fou desterrat per Creont, que assumí la regència de Tebes altre cop.
Tot i la redempció d'Èdip, els seus fills encara en patiren les conseqüències, ja que Etèocles i Polinices, acordaren alternar-se cada any en el tron de Tebes. En acabar el primer any de regnat Etèocles es negà a cedir el torn a Polinices, tal com havien pactat, sinó que el foragità de la ciutat. El germà expulsat es refugià a Argos, el rei de la qual, Adrast li concedí la mà de la seva filla. Polinices, amb l'ajuda d'Adrast, aconseguí organitzar un exèrcit contra Tebes per conquerir el regne, l'anomenada expedició dels set, tema d'una tragèdia d'Èsquil (Els set contra Tebes).
Adrast assalta la ciutat dividint les tropes en set contingents, cadascun comandat per un cabdill contra una de les set portes de Tebes, cadascuna defensada al seu torn per un heroi tebà. Polinices atacà la porta protegida per Etèocles i els dos germans moren en combat l'un contra l'altre. Els argius finalment foren anihilats pels tebans i solament pot escapar de la mort Adrast, gràcies al seu veloç cavall Aríon.
Per la seva banda Antígona (filla d'Èdip) pacient i amorosa, fidel al seu germà mort, patí l'exclusió i maltractament per part del seu oncle Creont, perquè aquest no volia donar sepultura a Polinices; en canvi ella se sent cridada pel deure sagrat d'enterrar els morts. Aquí entren en conflicte la llei humana i la llei divina, ja que Antígona trencà la prohibició expressa de Creont d'enterrar els invasors que romanien sobre el camp de batalla a la intempèrie. És l'argument d'una altra tragèdia de Sòfocles, Antígona.
Finalment, infligint la llei humana ofereix el germà i fou condemnada a ser
enterrada viva.
enterrada viva.
Pràctica: El complex d’Èdip d’en Carl Von Schlossen
Durant un moment de la pel•lícula, Freud es trobà amb un pacient, que a priori, no semblava patir uns símptomes gaire diferents als de la resta de pacients però, més endavant, marcarà inexorablement el curs de la seva futura carrera com a psiquiatra.
Es tracta de Carl Von Schlosser, fill d’un general retirat de l’exèrcit imperial.
El trastorn que patia en Carl ajudarà a Freud a descobrir i estructurar el seu popular complex d’Èdip (enamorament del pacient de la seva mare i, establiment posicional del seu pare com a rival).
El trastorn que patia en Carl ajudarà a Freud a descobrir i estructurar el seu popular complex d’Èdip (enamorament del pacient de la seva mare i, establiment posicional del seu pare com a rival).
Desprès de ser sotmès a hipnosis, el jove va revelar el seu amagat odi enfocat cap al seu pare, tot i guardar el seu uniforme militar, el qual vestia una silueta femenina que, més endavant, fou objecte representatiu de la mare d’en Carl, al qual petonejà i acaricia.
Freud, no estava preparat per un revelació d’aquestes característiques i, veient la gravetat del quadre psicòtic del seu pacient, va decidir ingressar-lo en una institució tancada.
Més endavant, van fer acte de presència les primeres escenes oníriques/surrealistes del film: protagonitzades per Freud, on es trobà a l’interior d’una profunda caverna lligat a l’extrem d’una corda (que es podria interpretar com la vinculació sexual amb el seu pacient).. Von Schlosser tirà d’ell des de l’altre extrem mentre es dirigí a una clariana que entrava a la cova i que requeia sobre una figura femenina, la qual aguantava una serp amb una mà. Von Schlosser, acaricià i petonejar a la figura, davant el gest horroritzar del psiquiatra, que amagà el seu rostre amb les mans. Mentrestant, un home gran vestit amb un frac rigué observant la escena. Furiós, alterat i ofès, Freud, començà a tira del seu extrem de corda per allunyar al seu pacient de la dona. Des de l’interior de la caverna, llençà grans pedres dirigides al seu pacient Carl, que acaba per abocar-se al buit d’un precipici.
Per evitar ser arrossegat al buit, Freud tractà desesperadament de tallar la corda amb un ganivet, però no ho aconseguí, i fou arrossegat en la caiguda.
Aquest fet podria interpretar-se com l’intent desesperat de trencar el lligam d’en Freud amb el seu pacient i no ser arrossegat a un estat psicòtic similar.
Acte seguit, Freud es despertà agitat en el seu llit, on s’adonà que fou un malson.
Amb tot, Freud quedà profundament commocionat i traumatitzat pel problema de Von Schlosser, fins i tot arribà a plantejar-se a abandonar la psiquiatria per a poder centrar-se en la neurologia.
Aquest fet podria interpretar-se com l’intent desesperat de trencar el lligam d’en Freud amb el seu pacient i no ser arrossegat a un estat psicòtic similar.
Acte seguit, Freud es despertà agitat en el seu llit, on s’adonà que fou un malson.
Amb tot, Freud quedà profundament commocionat i traumatitzat pel problema de Von Schlosser, fins i tot arribà a plantejar-se a abandonar la psiquiatria per a poder centrar-se en la neurologia.
Paradoxalment, serà el propi Dr. Meyert, el qual es trobava a punt de morir a causa d’un infart, qui animà a Freud a continuar amb les seves investigacions sobre la histèria.
Simultàniament, descobrirà que el seu antic pacient, Carl Von Schlosser, va morir sis mesos abans en un manicomi, víctima d’una pneumònia; tot i la causa de la mort, Freud, es sentí culpable de la mort d’en Carl.
Simultàniament, descobrirà que el seu antic pacient, Carl Von Schlosser, va morir sis mesos abans en un manicomi, víctima d’una pneumònia; tot i la causa de la mort, Freud, es sentí culpable de la mort d’en Carl.
Reflexió personal vinculada a la pràctica
Així doncs, el complex d’Èdip, és un mecanisme que, segons Freud, desenvolupen tots els nens durant la etapa genital durant el seu desenvolupament psicosexual, en el qual, comencen a sentir una atracció sexual envers el progenitor del sexe oposat (mare). El nen, es comença a sentir atret per la mare i comença a odiar al pare, ja que consideren a aquest últim com el seu competidor per aconseguir-la.
Més endavant, comencen a desenvolupar un sentiment de culpa pel fet d’adonar-se que no està bé odiar al pare.
Més endavant, comencen a desenvolupar un sentiment de culpa pel fet d’adonar-se que no està bé odiar al pare.
Aquest conflicte és resol amb la identificació del nen amb el seu pare, mitjançant l’adaptació d’algunes característiques del pare en ell mateix.
En el cas d’una nena, aquest complex s’anomena complex d’Electra.
No estic completament segur de que aquests complexes el visquin tots els nens i nenes durant la seva infància, ja que, jo mateix no recordo haver-lo patit; tot i que també cal aclarir que probablement no s’és conscient de patir-lo en unes edats tant primerenques (tant pel fet de ser “petit”, com pel fet de no tenir coneixement teòric d’aquest complex).
Aquest complex ja ens ha sigut exposat durant el transcurs d’un altre classe d’un altre mòdul, com és el de Desenvolupament i Cultura, però no m’ha acabat de quedar clar si realment es du a terme de forma generalitzada per tots els infants o si, en canvi, és simplement una teoria psicològica d’en Freud.
M’agradaria força verificar o refutar aquest fet mitjançant la instrucció acadèmica, ja que el trobo força interessant.
M’agradaria força verificar o refutar aquest fet mitjançant la instrucció acadèmica, ja que el trobo força interessant.
Personalment, considero que aquesta pel·lícula, és un bon mitjà facilitador per a poder entendre i adquirir coneixement sobre la vida i obra inicial de Sigmund Freud, ja que es tracta d’un film, pel que he pogut llegir al informar-me per internet, força real i fidedigne, amb un missatge “propagandístic” força clar i entenedor per a alumnes com nosaltres, ja que, a excepció d’algun en concret, creiem saber molt de Sigmund Freud, i en realitat ens estem adonant que no teníem ni idea, simplement dites i llegendes urbanes que ens havien estat proporcionades per gent que, en realitat, tampoc hi entenia gaire del tema.
Tot i considerar-me un cinèfil força consumat, he d’admetre que mai he sentit cap mena d’interès per pel·lícules en blanc i negre “d’èpoques passades”, i que sempre m’he decantat més per les pel•lícules recents. Sé que és un error, ja que existeixen infinitat de pel·lícules “antigues” que han rebut grans crítiques positives i que estan valorades com a excepcionals.
Aquesta pel·lícula n’és l’exemple; tot i que desconec la seva valoració cinematogràfica professional, he d’admetre, com ja he argumentat anteriorment, que ha estat un film força enriquidor culturalment i entretingut visualment, i que m’ha permès aprofundir més, en “l’obscur” món dels inicis de Sigmund Freud, i m’ha fet interessar més per aprendre moltes més coses d’ell, independentment que desprès me les cregui i les porti a la pràctica (cosa que dubto considerablement) o que simplement adquireixi aquest coneixement per a enriquir-me culturalment.
Aquesta pel·lícula n’és l’exemple; tot i que desconec la seva valoració cinematogràfica professional, he d’admetre, com ja he argumentat anteriorment, que ha estat un film força enriquidor culturalment i entretingut visualment, i que m’ha permès aprofundir més, en “l’obscur” món dels inicis de Sigmund Freud, i m’ha fet interessar més per aprendre moltes més coses d’ell, independentment que desprès me les cregui i les porti a la pràctica (cosa que dubto considerablement) o que simplement adquireixi aquest coneixement per a enriquir-me culturalment.
